El balcó

Doc­tes senyors afir­men que els bal­cons dels ajun­ta­ments han de ser neu­trals. Que esta­ria bé que ho fos­sin sem­pre, però que com a mínim ho han de ser en període elec­to­ral. Ho poden dir en llatí vul­gar o clàssic per mos­trar com la huma­ni­tat, al llarg de la història, ha fet esforços enor­mes per acu­mu­lar savi­esa inútil, per deli­mi­tar la rea­li­tat amb parau­les que ens allu­nyen de la veri­tat i de la vida; i per apro­piar-se’n i ser­vir-se’n. La neu­tra­li­tat no exis­teix i un balcó té un sig­ni­fi­cat fins i tot quan és buit. Ara mateix, per exem­ple, un balcó buit d’un ajun­ta­ment català sig­ni­fica que qui en té l’ús i el domini no recorda els pre­sos polítics, que no els con­si­dera com a tals, que no en rei­vin­dica la lli­ber­tat. I si és en període elec­to­ral, també pot sig­ni­fi­car que s’ha resig­nat als reque­ri­ments de poders supe­ri­ors. Ni els bal­cons ni els poders són neu­tres, mai ho han estat. Poden ser més o menys legítims en funció de la repre­sen­ta­ti­vi­tat que els con­fe­rei­xen els meca­nis­mes de la democràcia, no els de la llei. I és evi­dent que a Cata­lu­nya no són els bal­cons sinó la Junta Elec­to­ral, la poli­cia, la fis­ca­lia o els jut­ges, els que tenen un greu pro­blema de legi­ti­mi­tat. No només la mei­tat dels cata­lans –com a mínim– no els reco­nei­xem, sinó que els sabem hos­tils. S’impo­sen pel pes de la llei, no pel pes de la democràcia. Pi i Mar­gall situ­ava tots els con­flic­tes en la lluita entre el poder i la lli­ber­tat. El poder, deia, s’ha de des­truir, però si això no és pos­si­ble, s’ha de frag­men­tar i reduir a la mínima expressió. És per això que se’l van fer seu els repu­bli­cans fede­rals (més par­ti­da­ris d’una fede­ració de repúbli­ques que d’una república fede­ral) i també els anar­quis­tes. I també és per això que el seu dis­curs és tan actual. En aquells moments de bru­tal cons­trucció del capi­ta­lisme, ente­nia que calia com­ba­tre els poders econòmics amb el mutu­a­lisme, el coo­pe­ra­ti­visme o l’ajuda mútua. I defen­sava la unió lliure i voluntària de comu­nes autònomes i sobi­ra­nes. Quan es parla de gua­nyar sobi­ra­nies, de cons­truir la república des de baix, de bas­tir con­tra­po­ders és quasi ine­vi­ta­ble pen­sar-hi. A Xile, a Bolívia, a Hon­du­res, a l’Equa­dor, al Kur­dis­tan occi­den­tal, al Rif i a tants altres indrets del pla­neta, els con­flic­tes entre el poder i la lli­ber­tat són pre­sents amb més o menys cru­el­tat i duresa. Nosal­tres, que no només hem estat vícti­mes de la con­cen­tració de poder que exhi­beix el règim que governa l’estat, sinó també dels poders que con­tro­len els mit­jans de comu­ni­cació majo­ri­ta­ris i dels poders econòmics d’aques­tes ter­res i de les lògiques polítiques i econòmiques del club d’estats euro­peu, ho hauríem d’enten­dre per­fec­ta­ment. Tots ells, dis­tants, forts i còmpli­ces, són els adver­sa­ris de les lli­ber­tats i la justícia. Amos il·legítims dels bal­cons, els jut­ges, la premsa i les parau­les.