Burriac

Una vegada em van preguntar quina era la meva muntanya preferida i vaig respondre el Montseny. Ara, més modest i més de proximitat, com marca la moda, diria Burriac. L’altre dia contemplava Burriac des d’Argentona: presenta una gepa no visible des de davant. On se situa el “davant” d’una muntanya? Cada poble que la veu pot reclamar el seu davant. El de Burriac sempre serà per mi el que es veu des de l’estació del tren anomenada Cabrera de Mar-Vilassar de Mar, immediata a Mataró. Quan em traslladava diàriament a Barcelona, a l’arribar a aquesta parada deixava momentàniament la lectura del diari per observar l’elevació que des d’aquest punt presenta l’aspecte d’un pit femení juvenil. El castell que la corona és el mugró. Burriac té castell. La muntanya no és gaire alta, poc més de 400 metres, però és completa. Una muntanya amb castell és una muntanya amb personalitat definida, no se li pot demanar res més. Els habitants del Maresme “central”, Mataró inclosa, quan venint de Barcelona, de Girona o de Granollers per les diferents autopistes divisem Burriac, diem “ja som a casa”. Això potser no ho sabien.

La comarca del Maresme és la més “desestructurada” de Catalunya. S’ha dit sempre. Només reconeixen la capitalitat de Mataró els quatre o cinc pobles que l’envolten. De Premià en avall s’imposa la superioritat de Barcelona, d’Arenys de Mar en amunt, la de Girona. S’han fet moltes conjectures –no totes de pes demogràfic, algunes d’històriques i religioses–, per explicar la desbandada. N’aporto una de nova: l’influx de les muntanyes “del davant”. Els de Premià, el Masnou, Tiana, Teià... no pugen mai a Burriac. Ho fan a Sant Mateu, muntanya de la Conreria, la més elevada del Maresme. Des de Sant Mateu, Burriac es veu baixet. Un pit? Sí: d’home. Com volen que Mataró els impressioni? Per l’altra banda, cap a ponent, els de Pineda, Calella, Tordera, pugen al Montnegre, des d’on Burriac ni es veu ni s’intueix. Ara afigurin-se si han de veure o intuir Mataró, la ciutat que diu que els és capital. No som d’aquí o d’allà, d’aquell poble o d’aquella ciutat, ni d’una administració comarcal. Som de les muntanyes pròximes que hem pujat des de petits.

Tots els de Mataró, Argentona, Vilassar, Cabrera, Cabrils, Llavaneres, Sant Vicenç de Montalt hem pujat un moment o altre de la vida a Burriac, sense excepció. Som de Burriac. En Toni Sors, escalador català que va conquerir l’Everest, era de Sant Vicenç de Montalt. No hauria completat la gesta, ni l’hauria iniciada, sense anteriors excursions a Burriac.

Fa tants anys que no hi pujo... No sé si podria. L’últim tram, el del castell, és fortet. Des de Mataró no es veu la gepa, només el pit, però la gepa hi és.