Vi amb gasosa

De tant en tant, pot­ser cada dos mesos, un amic que neces­sita con­versa i com­pa­nyia em con­vida a dinar al poble una mica recòndit on viu mig reti­rat. Al poble hi ha dos res­tau­rants: el bo i el que no ho és tant. Sem­pre m’ha dut al que no ho és tant. Com que m’agrada tot i soc agraït, no n’he fet mai cap pro­blema, al con­trari. La cita coin­ci­deix sem­pre en dijous i, com és pre­cep­tiu, al menú hi ha arròs. Ens en fem ser­vir de pri­mer plat. De segon, cadascú tira pel seu compte. Coin­ci­dim amb el vi: de la casa, sense marca, i bar­re­jat amb gasosa. Un dis­ba­rat? Només el cometo aquí i a can Culle­re­tes, a Bar­ce­lona, quan quedo a dinar amb en Quico San­ti­ago, també molt de tant en tant. Ni a mi ni als meus dos amics se’ns acu­di­ria beure vi amb gasosa a casa. Em sem­bla que a la meva no ha entrat mai cap ampo­lla de gasosa. Per què en aques­tes oca­si­ons fem una excepció? No ho sé. Per fer-nos els ori­gi­nals, per des­sa­cra­lit­zar el vi ara que tot­hom el situa en un altar, perquè és una com­bi­nació més bona que no sem­bla, per riure, perquè ens dona la gana i no ens hem de jus­ti­fi­car davant de ningú...

Dijous vaig pujar al poble del meu amic. M’espe­rava a la porta del res­tau­rant de sem­pre: “Tenen molt ple; m’han dit que si volem arròs en hau­rem d’espe­rar a la segona tanda, d’aquí a mitja hora.” Mitja hora acaba sent una hora. Pro­poso per una vegada pres­cin­dir de l’arròs. Ens con­du­ei­xen a una taula al fons del men­ja­dor. No m’explico la gen­tada excep­ci­o­nal. Altres dijous el res­tau­rant és mig buit, i hi ha arròs per a tot­hom. Al final avui també n’hi ha per a nosal­tres. Gra­tant bé la cas­sola de la pri­mera ton­gada n’han sor­tit dues raci­ons ben bones que ens repar­tim. Em fa l’efecte que no hi haurà segona cuita.

Amb l’amic par­lem de tot. Volem evi­tar fer-ho de política. Ho acon­se­guim men­tre inge­rim l’arròs, sucum­bim al segon plat. No em facin repro­duir la con­versa, que ens entris­tiríem. Comen­tem els resul­tats elec­to­rals de fa dos diu­men­ges. L’amic em diu: “Aquest cop que per­tot ha aflo­rat el par­tit ultra­dretà Vox, en aquest poble ha des­a­pa­re­gut. En les penúlti­mes elec­ci­ons havia obtin­gut qua­tre sufra­gis. A les últi­mes, no n’ha escru­tat cap.” Si la tendència hagués estat gene­ral, ara tot­hom feli­ci­ta­ria Pedro Sánchez per haver con­vo­cat elec­ci­ons. Pre­gunto a l’amic a què atri­bu­eix l’excep­ci­o­na­li­tat. “En aquest poble ens conei­xem tots. Tot­hom sabia que els qua­tre vots extem­po­ra­nis eren de la mateixa família.” “I els ha fet cosa sen­tir-se des­co­berts?” “Tu mateix: són els amos del res­tau­rant bo. La gent del poble els ha fet sos­tin­gu­da­ment boi­cot. Avui, després de veure’s con­fir­mada la sos­pita, amb més osten­tació.” “Vi amb gasosa?” “I de postres, un músic amb trom­peta.”