Dr. Torra i Mr. Torra

Els pre­de­ces­sors de Torra esbos­sa­ren evo­lu­ci­ons polítiques diver­ses que s’uni­fi­ca­ven en la seva ges­tació pri­migènia dins els búnquers estruc­tu­rals dels par­tits. Així doncs, tenim d’una banda un Mon­ti­lla ins­truït en el muni­ci­pa­lisme del cin­turó roig i en l’apa­rell d’un PSC capaç de mutar d’Obi­ols en Iceta previ expe­ri­ment amb Pere Navarro, i de l’altra, un Mas alçat pel patri­arca del llo­ga­ret per revi­far un model de relació amb l’Estat que fou dina­mi­tat pel propi hereu després d’acce­dir al Par­la­ment amb helicòpter. Fins i tot, reco­nei­xent-lo com un anar­quista de la par­ti­tocràcia, tro­bem un Puig­de­mont eri­git a la pre­sidència des del mèrit par­ti­dista d’haver enfon­sat un bastió soci­a­lista amb l’este­lada.

TOTS tres per­so­ni­fi­quen models gover­na­men­tals dife­rents, però tots tres resi­dien a Palau amb deu­tes ama­gats en les bam­bo­li­nes de les jerar­quies inter­nes, i aquí entra la figura irre­duc­ti­ble de l’acti­vista al·lèrgic a la cor­recció política. Un pre­si­dent mar­cat pels errors pro­vi­nents del que accepta un càrrec per lle­ial­tat a una causa que sobre­passa la rea­li­tat del país. Per això el des­en­cert de l’“apre­teu, apre­teu” i la con­seqüent con­tra­dicció de man­te­nir qui envi­ava els Mos­sos a Urqui­na­ona per car­re­gar sense dis­tinció entre vio­lents, mani­fes­tants pacífics i peri­o­dis­tes, o per no refe­rir-nos, evi­dent­ment, al silenci eloqüent de les pri­me­res hores dels alda­rulls de Bar­ce­lona en què s’hi podia des­xi­frar el pen­sa­ment sediciós d’una bona part de l’inde­pen­den­tisme fart d’omplir pape­re­res amb un som­riure ingenu. Eren dies en què Quim Torra volia ser errònia­ment un més, perquè mai ha aban­do­nat la seva ànima de pre­si­dent d’Òmnium, on el pes de la causa és major que la força dels fets visi­o­nats per tot polític pragmàtic. De totes mane­res, la crítica al Torra polític es con­ver­teix en un elogi a l’acti­vista quan davant Bar­ri­en­tos parla de lli­ber­tat d’expressió sense ser un actor barat rea­lit­zant un acte de mar­xan­datge par­ti­dista, ni un polític cal­cu­la­dor per sal­va­guar­dar les res­tes de Con­vergència, sinó un mili­tant cohe­rent amb la seva tra­jectòria que no vol ser recor­dat com qui ell mateix no vol recor­dar: Visca Macià, mori Cambó!

Així doncs, pro­ba­ble­ment d’aquí a uns mesos, quan rebi la sentència neuròtica de la inha­bi­li­tació per uns llaços grocs, en silenci es sen­tirà alli­be­rat d’un càrrec parit pel que té la capa­ci­tat de dir veri­tats odi­a­des per la gent del car­rer, una difi­cul­tat de la qual podria fer un màster Esquerra i el seu enèsim pas del pac­tisme al blo­queig abso­lut, i és que al final aquí tot­hom es va pas­sant les 155 mone­des de plata per no sor­tir estri­pats als lli­bres d’història. En defi­ni­tiva, a l’hora de gover­nar no ha estat pre­ci­sa­ment un esta­dista, però d’història el Pre­si­dent Torra en sap una bona estona, i és cons­ci­ent de la diferència entre l’acti­vista pro­ta­go­nista i el pre­si­dent anta­go­nista: l’honor per sobre la veri­tat.