Els Pets i nosaltres

Recordo les nits d’agost d’escuma i sal, la gui­tarra ras­pant dis­si­mu­lat amb glops sense glaçons, aquell em fas riure amb amics d’abans per espan­tar les pors, el tro­bar-te pel car­rer una tarda d’hivern amb parau­les assa­ja­des, el no t’enyoro abans d’enyo­rar-te quan no tenia clar si dinava o esmor­zava, aquell riure amb sor­ne­gue­ria del monarca, dels mos­quits a l’aixeta, dels deso­ri­en­tats per Sit­ges, i de tu i jo quan miràvem fotos anti­gues ves­tits amb pan­ta­lons curts men­tre em deies: Pas­sarà el temps i et diré que t’estimo encara que sigui men­tida.

Eren temps d’anar a fes­tes un dime­cres qual­se­vol, de no creure que tot es pot aca­bar en tres segons, d’una feli­ci­tat estúpida, de brin­dar pels dies que han d’arri­bar amb negre del Mont­sant, del pas­sat borrós engan­xat amb blue tack a l’entrada de casa, de vèncer la llauna de la pluja amb un bes robat, però també eren ves­pres en què el món feia por per un lleu­ger silenci cri­mi­nal entre tots dos, nits de dis­sab­tes equi­vo­cats, amb llàgri­mes de noia de vidre pels calai­xos tan­cats de qui pensa que no n’hi ha prou amb esti­mar-se molt, en defi­ni­tiva, d’acon­se­guir superar la por amb una cançó de Jar­vis des del seient del cos­tat: una cançó que par­lava d’un amor llarg com anar al cel i tor­nar, d’un amor boig com pluja seca, d’un amor dolç com pane­llets de pinyons, d’una amor feréstec com les pel·lícules d’en Truf­faut.

Per això, vint anys després de veure’t al Pryca, no puc esti­mar més aquest avui de tanta res­saca per tan poc alco­hol, on la vida resulta molt avor­rida sense el teu cos, on ja no tenim tan­tes coses per fer perquè ens hem fet grans amb lla­vis sense plas­ti­lina, on ja esti­mem més el setem­bre melangiós que l’agost mandrós, on els bocins de nosal­tres ens fan millors men­tre fugim de l’error amb jura­ments recon­sa­grats i propòsits fra­cas­sats, on no em cal sor­tir al balcó per tro­bar cançons per­du­des, on no desitjo la teva feli­ci­tat lluny del meu cos­tat, on el Barça de Flick no recull amb l’escom­bra empats amar­gats, i on els bona nit sonen com els bon dies perquè la vida amb tu em resulta més bonica que com­pli­cada: pas­sarà el temps i esta­rem junts, encara que els anys ens pesin a les cames, sem­pre junts.

A par­tir d’aquí ja ho saps, t’estimo del dret i del revés i pel demà desitjo poca cosa, anar fent cap amb la imatge de la teva esquena nua dins l’aigua, amb el teu posat d’enfa­dada perquè he per­dut les claus una altra vegada, amb el gust de des­con­cen­trar-te amb un petó men­tre orde­nes els meus des­as­tres, el plaer de veure’t dor­mir una tarda d’agost amb la fines­tra oberta a la plaça de l’església, d’aque­lles ria­lles com­par­ti­des en què aca­ba­rem par­lant d’en Lluc, la Nora, la Sofía, i en Mateu tot regant la con­versa amb l’enèsim glop de vi, sense por de par­lar, mirant-nos amb ulls oberts com pis­ci­nes sense aigua, donant-te les gràcies per haver-me girat la vida com un mitjó rebre­gat: el millor dels meus atra­ca­ments sense pas­sa­mun­ta­nyes a la teva ofi­cina pre­di­lecta de La Caixa.

Així doncs, aquest arti­cle és per tu i pels qua­ranta d’Els Pets, per la capa­ci­tat nos­tra de cons­truir men­tre fem camí i per la vir­tut dels de Cons­tantí de tro­bar nous llen­guat­ges a cada pas, per seguir casant-nos una i mil vega­des i per la gran­desa d’un grup que ha creat una història com­par­tida, la seva, la teva (giro­nina que viu al bloc del davant), la meva, la nos­tra: la d’un país que s’ha fet gran men­tre Els Pets es con­ver­tien en el grup de culte de qui ha can­tat Tar­ra­gona m’esbor­rona de nen, Bon dia d’ado­les­cent, Pau de jove, Bom­bo­lles amb cri­a­tu­res al cos­tat, i Lent quan la vida ens comença a anar ràpid de veri­tat. Els Pets i tots nosal­tres, tots nosal­tres i Els Pets, la cele­bració dels seus qua­ranta anys d’èxits i la festa de la nos­tra petita història coes­crita amb pols tre­molós.

Per tant, en aquest país de cele­brar der­ro­tes i dei­xar de banda els grans èxits col·lec­tius, ara toca rene­gar de nosal­tres matei­xos i bus­car una data d’aquesta gira dels qua­ranta anys que van exhau­rint per allà on pas­sen i donar-nos un bon home­natge ple­gats, pri­mer cap a ells per haver creat una de les car­re­res musi­cals més sòlides de casa nos­tra, i després per nosal­tres, abraçant la banda sonora de la nos­tra vida com­par­tida com ho sabem fer: can­tant el que més esti­mem des d’un racó secun­dari de la pla­tea men­tre donem les gràcies per haver fet de la nos­tra vida una llarga estona de cel. Llarga vida a Els Pets!