Efecte Vallirana

No fa gaire els mitjans s’han fet ressò de l’entrada en servei de la famosa variant de Vallirana. En un instant, només d’obrir al trànsit la nova via, s’ha produït la pacificació de la travessia del municipi. Hi ha hagut una recuperació de la calma, del silenci, de l’escala humana del carrer. Travessar no ha estat una heroïcitat i ara els veïns respiren tranquils i respiren millor. Hi ha menys soroll, menys contaminació i menys inseguretat.

És possible que la desaparició de la intensitat del trànsit hagi provocat algun canvi d’hàbits i que en algun sector concret el consum se n’hagi ressentit. Però ara per a Vallirana s’obre una nova oportunitat; com que ja no cal passar pel centre del poble caldrà crear atractius perquè alguns dels que enfilen la variant decideixin sortir i fer una parada al poble. Una parada cultural, turística, gastronòmica. Caldrà buscar la manera que alguns dels que només hi passaven ara s’hi aturin i si pot ser alguns s’hi quedin.

He dit que era una variant famosa i he de precisar que ha estat tristament famosa. És una obra reclamada des de fa prop de quaranta anys i que ha trigat quinze anys a executar-se després d’acumular successives interrupcions des del seu inici, el 2004, fins a la finalització de les obres, el 2019.

A la geografia catalana podríem trobar una colla més d’exemples que estan en situacions similars a com ha estat la variant de Vallirana: obres endarrerides reiteradament en el temps com a mostra de manca absoluta de sensibilitat per problemes peremptoris i urgents que haurien merescut un capteniment per part del govern espanyol diferent i més diligent del que hi han aplicat. Totes les obres suspeses i interrompudes parlen tristament d’un sistemàtic oblit polític que comença per les coses més tangibles i quotidianes. I, si falla la base més elemental, falla tot.