Llums i ombres de Farners

Oi que tens Goo­gle, l’ull de Déu? Doncs invoca’l, home, invoca’l, si no el recor­des... La Con­fra­ria de la Rata­fia de Santa Coloma de Far­ners té un logo encer­tadíssim: mitja esfera de sol i mitja de nit estre­llada que sin­te­tit­zen els qua­ranta dies que calen perquè les her­bes i les nous posin nom i ros­tre a cada aiguar­dent. La llum i la fos­cor. La calor i la fred, tan impor­tants les unes com les altres. Com impor­tant és també con­tra­pe­sar l’elogi amb una mica de crítica... Què m’agrada de la Fira de la Rata­fia de Santa Coloma? Mol­tes coses, però sobre­tot, aquesta: la natu­ra­li­tat amb què els pro­mo­tors han sabut incor­po­rar el món infan­til en una festa d’exal­tació de l’alco­hol. Ho tenien tot en con­tra, però, ves per on, el licor ha pro­pi­ciat que els esco­lars de Santa Coloma cone­guin les her­bes millor que la resta de nens d’altres con­tra­des. Les iden­ti­fi­quen, les saben collir, te’n diuen les pro­pi­e­tats i fins i tot te n’ela­bo­ren men­ges fent-les ser­vir d’ingre­di­ent. Arri­barà el dia que aquests vai­lets seran prou grans per cap­bus­sar-se a la gar­rafa (i serà ine­vi­ta­ble que algun s’hi empi­tofi) però n’estic segur: el con­tacte sovin­te­jat amb la natura i amb l’espe­rit de l’alqui­mista juga­ner hau­ran fet d’aquests nois uns beve­dors savis, epi­cu­ris i pru­dents. Res a veure amb els beuar­res d’estil nòrdic, que fan bai­xar la beguda direc­ta­ment dels lla­vis al fetge sense pas­sar pel pala­dar ni pel cer­vell. Ara anem a la nit estre­llada... La Con­fra­ria de la Rata­fia ha con­so­li­dat un ritual d’estètica pesant i, segons com, adot­ze­nada. Tot això del lli­bre sagrat, de la capa d’inves­ti­dura, de la pro­cessó, té un no sé què de mandrós i de còpia de l’exa­men del cos­tat. Les con­fra­ries del cava (inven­ta­des per una soci­e­tat benes­tant i amb certs aires de gran­desa) es van empes­car aquest tipus de cerimònies de pèrgola al jardí, dring de copes i mone­des i regust maçònic. Tan­ma­teix la rata­fia, que no és una beguda de bos­que­tans, de tre­men­ti­nai­res i tas­ta­o­lle­tes? Que no invita a la diva­gació i a la poe­sia més que no pas al cor­po­ra­ti­visme? Així com els pre­mis del cinema català hau­rien de fugir del calc pro­vincià dels Oscar de Hollywood, els rata­fi­ai­res de la fira colo­menca hau­rien de saber tro­bar la seva par­ti­cu­lar posada en escena. El sol del logo ja els escalfa tant com els meres­cuts aplau­di­ments. Ara es trac­ta­ria que les estre­lles asse­nya­les­sin el camí de la per­fecció. Hi són tan a la vora...!