Socialistes i comunistes

Felipe González i José María Aznar, amb petits mati­sos, estan angoi­xats i pre­o­cu­pats perquè per pri­mer cop en democràcia entra­ran els comu­nis­tes al govern espa­nyol. També i fa poc temps, tot i que ara ha virat, Pedro Sánchez va afir­mar que no podria dor­mir tran­quil amb els comu­nis­tes en el govern. Li produïa intran­quil·litat haver de com­par­tir l’exe­cu­tiu amb minis­tres comu­nis­tes. No vull pen­sar el pànic que els entra­ria als abans citats d’incloure per qüesti­ons d’aritmètica una minis­tra inde­pen­den­tista cata­lana fent peda­go­gia en els con­sells de minis­tres sobre els pos­si­bles bene­fi­cis col·lec­tius de l’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya.

Una de les qüesti­ons més difícils que hi hagut en l’etapa democràtica ha estat el res­ta­bli­ment de la Gene­ra­li­tat repu­bli­cana amb el cor­res­po­nent retorn del pre­si­dent Josep Tar­ra­de­llas. El lla­vors pre­si­dent Suárez va dir a Tar­ra­de­llas quan va tor­nar de l’exili: “Vostè serà el Molt Hono­ra­ble Pre­si­dent. Perquè de pre­si­dent només n’hi ha un i soc jo mateix.” L’altre tema difícil va ser la lega­lit­zació un dis­sabte de Glòria del Par­tit Comu­nista d’Espa­nya. Va ser pos­si­ble gràcies a l’audàcia d’Adolfo Suárez i al fet que San­ti­ago Car­ri­llo reunís el comitè cen­tral per poder convèncer els seus mem­bres d’allò que havia pac­tat amb Suárez, que no toca­rien la monar­quia. Els comu­nis­tes van ser lega­lit­zats i es van poder pre­sen­tar a les elec­ci­ons.

En època de soci­a­lis­tes i comu­nis­tes a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona i enmig de forts mal­de­caps, la ciu­tat va acon­se­guir tirar enda­vant els Jocs Olímpics del 92 gràcies a fer enten­dre al lla­vors pre­si­dent del COI, Juan Anto­nio Sama­ranch, i bona part de la dreta cata­lana que els Jocs havien d’estar al ser­vei de la ciu­tat i no al revés.

Encara que pro­ba­ble­ment serà per poc temps, soci­a­lis­tes i comu­nis­tes hau­ran d’ave­nir-se amb ERC perquè s’abs­tin­guin a la inves­ti­dura i seu­ran en el mateix Con­sell de Minis­tres. José María Aznar, Felipe González i el mateix Pedro Sánchez que dor­min tran­quils i que no tin­guin angoi­xes perquè en la política des de finals dels vui­tanta, quan va morir Dolo­res Ibárruri –la Pas­sionària–, de comu­nis­tes en que­den ben pocs.