Santuaris

Dies enrere amb uns amics vam pujar al san­tu­ari de la Mare de Déu dels Àngels, que la gran majo­ria sap que és ben a prop de Girona, amb una vista sobre l’Empordà impres­si­o­nant. Aquest san­tu­ari per als giro­nins sem­pre ha tin­gut una estima espe­cial. Molta gent hi puja a peu tot i que hi ha un bon tros. Doncs quina no va ser la meva sor­presa quan arri­bem a dalt i ho tro­bem tot tan­cat. Hi havia gent que hi feia vol­tes con­tem­plant el pai­satge, però no es podia fer una cer­vesa ni menys esmor­zar o dinar. Una sim­ple nota a la porta d’entrada informa que per raons ali­e­nes a la casa estava tan­cat. Quina pena em va fer. Dot­ze­nes de vega­des hi havia pujat i sem­pre s’hi notava vida. N’he par­lat amb una per­sona del bis­bat de Girona, que és el pro­pi­e­tari del san­tu­ari, i em va dir que se n’havien anat els dar­rers que ho han por­tat i que ara s’esta­ven fent les ges­ti­ons per­ti­nents per esco­llir un nou res­pon­sa­ble entre els que s’han pre­sen­tat per ocu­par el lloc.

A les comar­ques de Girona, que són les que conec més, hi ha una bona colla de san­tu­a­ris que són autèntics cen­tres d’atracció per a la gent de casa nos­tra, que no cal necessària­ment que sigui cre­ient, i també lloc de pau i des­cans per als d’aquí i de més lluny. Perquè les coses fun­ci­o­nin cal que toquem de peus a terra i saber de quin mal hem de morir. Fa força temps els san­tu­a­ris eren bàsica­ment llocs de culte, tot i que molts cape­llans res­pon­sa­bles van ende­vi­nar que també podien ser una font d’ingres­sos impor­tants. Només com a exem­ple, mossèn Joa­quim de Santa Afra, un san­tu­ari molt pro­per a la capi­tal giro­nina, a la vall de Llémena, va pas­sar la seva vida com a res­pon­sa­ble del san­tu­ari, on hi va fer de mes­tre de la mai­nada de la vall –en deien la uni­ver­si­tat de Santa Afra– i també por­tava l’hos­tat­ge­ria. Un dia, tot fent petar la xer­rada, em va ense­nyar una lli­breta on tenia apun­tats a mà tots els àpats que s’havien ser­vit des del san­tu­ari, prin­ci­pal­ment en casa­ments. Hi tenia apun­tat el nom del que havia encar­re­gat l’àpat i el que els havia cobrat. I podríem par­lar de mossèn Jua­nola, als Àngels, o de mossèn Miquel, cone­gut també com a mossèn Llam­pec, a la Salut de Sant Feliu de Palle­rols. Molta gent, sobre­tot de Bar­ce­lona, pas­sava uns dies de vacan­ces al san­tu­ari. Era un lloc de relax, de pau i tran­quil·litat i també per a alguns una mena de reforç de la seva espi­ri­tu­a­li­tat.

Crec que encara hi tenen molt a dir els san­tu­a­ris, a més del tema de la fe. Em sem­bla encer­tat que molts san­tu­a­ris s’hagin reno­vat a fons i puc asse­gu­rar que en alguns d’ells, i ho dic per experiència, s’hi menja més que bé i a uns preus asse­qui­bles. Tor­nem als Àngels. Espero que ben aviat es tor­nin a obrir totes les por­tes i que s’ofe­rei­xin els millors ser­veis. Per la meva part, ja tenen dos dinars asse­gu­rats.