Un buit en el temps

No tenen la sensació de viure en una mena de buit en el temps? Després de diverses setmanes d’una activitat més que intensa, amb les protestes de rebuig a la sentència del Suprem, la campanya electoral estatal... Vivim uns dies amb el fre de mà posat. I amb totes les mirades fixades en ERC i en la decisió que pugui prendre amb relació a la investidura de Pedro Sánchez. El partit republicà sent l’alè al clatell de tot l’independentisme, amb les seves divisions i subdivisions incloses. És com si tothom estigués contenint la respiració, perquè el que acabi fent ERC marcarà les accions futures del sobiranisme. Unirà o separarà, debilitarà o enfortirà. Tampoc ho definiria com un cara o creu però sí que es tracta de continuar, o no, amb el capítol que es va començar a escriure l’1 d’octubre. Una vegada més, però, s’evita la unitat d’acció, i anem arrossegant retrets i malfiances del passat. Uns i altres.

I com acabarà tot plegat? Doncs malament si és dona suport al PSOE sense un compromís clar, escrit i encarrilat de diàleg polític, de tu a tu, i sense línies vermelles –cosa que ara mateix sona a ciència-ficció. I també malament si es torna a bloquejar la política espanyola i no es crea un govern. Perquè no és bo no tenir un interlocutor oficial i perquè, evidentment, ens culpabilitzaran de tots els seus mals. Resultat? El termòmetre de la catalanofòbia pujarà encara un parell de graus més. I si ara la calor ja és asfixiant...