El pessebre de la Colau

A mi el pes­se­bre d’aquest any de la plaça de Sant Jaume de Bar­ce­lona, el “pes­se­bre de la Colau”, m’agrada molt. Pot­ser, dis­pen­sin, perquè em recorda un que vaig fer de petit. Prop de casa va tan­car una impremta. Vaig res­ca­tar-ne un calaix com­par­ti­men­tat dels que fan o feien ser­vir els tipògrafs per clas­si­fi­car-hi els tipus, les lle­tres. El vaig situar en posició ver­ti­cal i a cada marc vaig col·locar una o dues figu­res del pes­se­bre. S’acos­tava Nadal, evi­dent­ment. A l’estiu pot­ser hau­ria optat per una altra ico­no­gra­fia. El Nen Jesús ocu­pava un com­par­ti­ment; la seva mare, un altre no necessària­ment a prop; la mula, en el seu, feia com­pa­nyia a la dona que renta; els Reis ana­ven cada un pel seu compte. Fins i tot hi vaig situar un os de l’Omo. L’Omo era un deter­gent que rega­lava ani­mals en mini­a­tura fets de goma. Sem­pre sor­tia l’os, insis­tent­ment. Després de l’os, la zebra. Mai, l’ele­fant ni la girafa, que eren els que ens feien més il·lusió i ana­ven molt cotit­zats. Un os i una zebra al pes­se­bre? Tots els pes­se­bres i en gene­ral tot el folk­lore de Nadal és un mos­trari d’ana­cro­nis­mes, no tot s’ha d’atri­buir a l’alcal­dessa de Bar­ce­lona: l’àngel que en una cançó anun­cia a Maria que “la nit de Nadal seràs verge i mare”, els pas­tors amb bar­re­tina que volen dur a sant Josep un tam­bo­ret “perquè no s’esti­gui dret”, la pinya d’Amèrica a taula... Ben mirat, aquell meu pes­se­bre evo­cava un claus­tre o una por­ta­lada romànica, amb un depar­ta­ment per a cada figura. El de Colau, també. “És que hi ha ele­ments ofen­sius i blas­fems.” Vostès han mirat amb atenció la por­ta­lada de Ripoll?

La gent es queixa i ron­dina del pes­se­bre de la plaça de Sant Jaume per les molt huma­nes ganes de quei­xar-se i també per infrin­gir una man­xiula a la per­sona que governa l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. Abans dels pes­se­bres de Colau hi va haver els de Xavier Trias; abans, els de Mara­gall; abans, els de Por­ci­o­les... Dels de Por­ci­o­les no se’n lamen­tava ningú. ¿Perquè eren clàssics o perquè era l’època de Por­ci­o­les? Els ajun­ta­ments de la democràcia, que s’havien de dis­tin­gir dels ante­ri­ors, van fer amb els pes­se­bres com Calixto Bieito a les òperes del Liceu: un repar­ti­dor del butà a La Bohème, una colla de caga­ners en una peça de Mozart i Mont­ser­rat Caballé enfi­lada al cim més alt de l’esce­nari, dins un marc com el del meu pes­se­bre fet amb un calaix. No m’atri­bu­ei­xin més mèrits dels que em mereixo: la meva cre­a­ti­vi­tat es va aca­bar allí. Pas­sat Nadal vaig omplir els petits marcs amb ossos i zebres de l’Omo. El pes­se­bre que faig ara és modern, però amb con­tenció. Me’l cele­bren.

Els espec­ta­dors del Liceu ja no adme­trien una òpera amb deco­rats de paper. Si Colau recu­perés la mula i el bou, l’esbron­ca­rien.