L’aigua que puja

La tardor del 1932, després d’uns aiguats furiosos, el Ter, la Muga i el Fluvià es van desbordar i tota la plana de l’Empordà va recuperar per un dies l’aspecte original que havia tingut anys enrere, abans que els homes comencessin a assajar de dominar rius i aiguamolls. Així, des de Roses i Castelló d’Empúries, passant per Sant Pere Pescador i l’Armentera, fins a Bellcaire, i Verges i més avall, Serra de Daró, Gualta, Torroella de Montgrí i Pals, la terra empordanesa era un gran llac, uns grans aiguamolls, que brillaven il·luminats pel sol, alliberat, com sempre, per la tramuntana.

La inundació va ser tan gran que, com explica Marcel·lí Audivert a la seva obra L’Estartit i les Medes, uns camions van carregar unes barques a l’Estartit i les van dur fins poc més enllà d’Ullà, on començava aquell gran llac interior. Allà, els pescadors van navegar fins a Canet de Verges, on l’aigua arribava fins a la primera de les cases del veïnat, per rescatar-ne els veïns.

La història m’ha revingut després de consultar un mapa interactiu fet públic fa uns dies per l’entitat nord-americana Climate Central, que, en un estudi publicat a la revista Nature, alerta que l’augment del nivell del mar a causa de l’escalfament global amenaça molta més població del que suposen els models actuals, uns 460 milions de persones, molt per damunt dels 65 que marcaven les previsions fins ara.

Navegar pel mapa que proposa Climate Central fa feredat. Veure desaparèixer sota l’aigua mig delta de l’Ebre, bona part de l’Empordà o un tros del delta del Llobregat impressiona i molt, però encara quedareu més sorpresos si aneu al delta del Po, a Itàlia, als Països Baixos o al nord d’Alemanya. O si viatgeu cap als deltes Tigris i l’Eufrates, a l’Iraq, o del Mekong, al Vietnam.

Moure’s amunt i avall per aquest interactiu és una bona manera de conscienciar-se del canvi climàtic que ja tenim aquí i que, malauradament, per moltes paraules que hi posin i per molt escarafalls que hi facin, no arreglaran els representants dels estats reunits aquests dies a Madrid. Malauradament, ja fem tard, i gairebé només som a temps de preparar cures per pal·liar o minimitzar els efectes del que ens ve al damunt. Però fins i tot per a això cal un cop de puny sobre a la taula, que no veig cap líder mundial disposat a fer. Sort de la gent que, com en tantes altres coses, empeny des de baix.