Opinió

Tribuna

Corrents alternatius

“Convergir cap a posicions coincidents sobre l’autodeterminació és el gran corrent alternatiu als enfrontaments i les divisions dels partits catalans

Ésser infle­xi­ble en qüestió de prin­ci­pis polítics dona mal resul­tat als repu­bli­cans que ambi­ci­o­nen els ide­als de les lli­ber­tats i la justícia, i tre­ba­llen pel pro­jecte repu­blicà i inde­pen­den­tista. Però aquesta rea­li­tat no ens ha de dur a renun­ciar a res.

Les coa­li­ci­ons del pas­sat entre par­tits cata­la­nis­tes i les for­ces polítiques no cata­la­nes, com també crear a Cata­lu­nya par­tits sucur­sal dels espa­nyols, han estat sem­pre un greu error. Ler­roux ja en fou una demos­tració pal­pa­ble. Ara ho és el PSC vin­cu­lat fede­ral­ment al PSOE.

Un madur Rovira i Vir­gili, amb la seva Història dels movi­ments naci­o­na­lis­tes, publi­cada el 1912, ens tras­llada al com­promís naci­o­nal i a les idees de progrés social.

Aquest com­promís va esde­ve­nir el camí per esta­blir l’equi­li­bri intel·lec­tual entre la cul­tura eli­tista de l’estruc­tura social i els nous cor­rents polítics.

Foren temps del reg­nat de l’ètica en la política, mal­grat les dic­ta­du­res i la neces­si­tat d’alli­be­rar-se, com ara, de l’aris­tocràcia política, dels lli­gams ins­ti­tu­ci­o­nals i dels silen­cis impo­sats.

La política cata­lana exi­geix una moder­nit­zació democràtica, oberta a les clas­ses tre­ba­lla­do­res i les clas­ses mit­ja­nes allu­nya­des del debat polític per la força del seu ritme de vida, influ­en­ci­a­bles per la mani­pu­lació de l’opinió pública dels mit­jans espa­nyols.

La fide­li­tat als prin­ci­pis ha d’estar per damunt de l’interès del vot que sig­ni­fica poder. Con­ver­gir cap a posi­ci­ons estratègiques coin­ci­dents per l’accés a l’exer­cici de l’auto­de­ter­mi­nació cata­lana és el gran cor­rent alter­na­tiu als enfron­ta­ments i les divi­si­ons dels par­tits cata­lans.

Cata­lu­nya dis­posa d’una cul­tura que podem dir és antiga i que es defensa per no ser des­truïda per gent que la menys­prea perquè con­si­de­ren que no fa nació. Les temp­ta­ti­ves d’implan­tar una cul­tura dife­rent i absor­bent no han acon­se­guit rebai­xar la dig­ni­tat del poble català.

Part d’Espa­nya es mou encara en l’anti­història posant difi­cul­tats a la presència inter­na­ci­o­nal de Cata­lu­nya. Aquesta Espa­nya no vol posar-se a deba­tre com refor­mar una Cons­ti­tució que ha que­dat petita i obso­leta en molts aspec­tes, a més de repre­sen­tar ide­o­lo­gies nas­cu­des en el cen­tra­lisme que no entén, per tant, dels drets dels pobles a la seva iden­ti­tat.

Con­tra la cris­pació cata­la­nofòbica de per­so­nat­ges soci­a­lis­tes com Felipe González, Alfonso Guerra, José Bor­rell, Lambán, Susana Díaz, García Page, Bono i Ibarra, els fun­da­dors de Cs, els de UPyD, i les minis­tres en fun­ci­ons que tam­poc volen sen­tir par­lar d’auto­de­ter­mi­nació, cal recor­dar-los que la soli­da­ri­tat també està en el res­pecte a les con­vic­ci­ons hones­tes i el fet naci­o­nal català, que és indis­cu­ti­ble, excepte per a qui interes­sa­da­ment no el vol reconèixer.

Par­len ara a Madrid de l’existència d’un con­flicte polític. Sor­to­sa­ment que s’ado­nen que el con­flicte exis­teix des que Espa­nya s’ha negat a adme­tre els drets dels cata­lans al ple auto­go­vern. I no és cosa d’ahir, sinó que això ja ve de segles.

El tan­ca­ment del govern espa­nyol al diàleg amb Cata­lu­nya ha sigut la regla gene­ral, amb l’excepció de l’Esta­tut de 1979, que va faci­li­tar la política del peix al cove. Menys encara van ser­vir el Pacte del Majes­tic i les apa­rents bones rela­ci­ons PP-CiU durant anys. L’impor­tant era tenir qui­ets i callats els cata­lans. La cor­rupció fou un bon remei.

Cata­lu­nya ha des­per­tat amb l’auto­a­fir­mació i el naci­o­na­lisme no agres­siu, el sen­ti­ment de per­ti­nença a un grup naci­o­nal amb iden­ti­tat defi­nida, amb visió de futur repu­blicà, però sense nostàlgies del pas­sat. No es tracta de recu­pe­rar el pas­sat sinó d’albi­rar el futur i seguir amb l’auto­de­ter­mi­nació cul­tu­ral.

L’expansió de la cul­tura cata­lana al món, mal­grat l’abandó i les difi­cul­tats posa­des per l’Estat, és la demos­tració d’una renai­xença uni­ver­sal i forma part de la plu­ra­li­tat de les cul­tu­res.

Cos­tums, estil de vida, forma de ser tole­rant, llen­gua, cul­tura, vida social i dret par­ti­cu­lar que no neces­si­ten imi­ta­ci­ons, són com­po­nents d’una soci­e­tat alter­na­tiva de la qual els cata­lans se sen­ten orgu­llo­sos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia