Gats i gossos

El meu avi matern, que tenia una vinya i a qui no vèiem mai perquè vivia amb una altra gent –situ­ació con­vi­ven­cial molt rara que no vaig acla­rir mai–, un dia em va rega­lar una gata. Li vaig posar de nom Mixina, i la vaig arri­bar a esti­mar molt. Era molt mansa. Espe­rava sor­tir de col·legi per jugar-hi, donar-li men­jar i pas­se­jar-la en braços per les habi­ta­ci­ons. De vega­des em venia a fer com­pa­nyia als peus del llit. No era el pri­mer ani­mal que entrava a casa. El pare havia tin­gut de sol­ter un set­ter de magnífica estampa. Havia estat el regal irre­nun­ci­a­ble d’un pre­ten­dent a la seva ger­mana, la tia Con­xita, que viu a Tar­ra­gona i avui fa el sant. La tia Con­xita va rebut­jar el pre­ten­dent i el gos, tot a la vegada, i el pare va adop­tar l’ani­mal. N’hi va dir Gat. El pare era un home ori­gi­nal. Cri­dava “Gat!” i apa­rei­xia el gos més ben plan­tat del veïnat. Hi vaig con­viure un any, el pri­mer de la meva vida. No en tinc, doncs, cap record. Només el que em ser­vei­xen les fotos. El Gat va ser un gos molt foto­gra­fiat. A mi em va tole­rar la intrusió, però el dia que el van tro­bar amb el cap de la meva ger­mana, aca­bada de néixer, a la boca, el pare va rega­lar el Gat a un amic. El va enyo­rar sem­pre. De tant en tant l’evo­cava, taci­turn. Entre nosal­tres: va ser el seu con­fi­dent durant el pro­me­tatge amb la mare. Li havia dit mol­tes coses a cau d’ore­lla, l’havia fet ser­vir de paci­fi­ca­dor en moments crítics. Es nota a les fotos.

Un dia vaig cri­dar la Mixina per­tot i no va aparèixer per enlloc. Vaig saber més tard que una veïna de casa, vella i mala­gra­dosa, havia, no sé com, caçat tots els gats que es bellu­ga­ven pels patis inte­ri­ors i les teu­la­des de les cases i els havia ofe­gat un a un en una galleda. Entre ells, la meva Mixina. Els amargo el diu­menge? Per­do­nin. Parin de lle­gir, doncs, perquè ve un altre cas des­a­gra­da­ble. Jo i el meu cosí Ramon, fill de la Con­xita, vam anar a pas­sar uns dies d’estiu a Cas­tell­fo­llit de la Roca amb l’àvia comuna. Repre­senta que tots tres neces­sitàvem un canvi d’aires. Tots tres ens vam avor­rir mor­tal­ment. Tant, que van haver de pujar els pares a res­ca­tar-nos. Me’n vaig endur el record del matí que un home va matar totes les cries d’una gata que havia parit a la nit a còpia de des­ma­mar-les aga­fant-les per la cua i escla­far-les con­tra una paret. Després les va reco­llir amb una mà enorme, les va ficar en un sac i se les va endur.

La vella que va ofe­gar la Mixina va ser sem­pre per mi una bruixa. Aquell home, un malànima. La meva con­demna va ser i ha estat per­so­nal. Hem avançat. Se’ls podria ara denun­ciar. Tin­drien càstig públic, legis­lat.

Per subs­ti­tuir la Mixina van entrar altres gats a casa. Fins i tot un siamès. Cap va donar resul­tat. S’esca­pa­ven, i el siamès era tan dolent i esgar­ra­paire que el vam haver de tor­nar.