L’aliat etarra

Aquest cap de set­mana, la por­ta­veu del PP al Congrés, Caye­tana Álva­rez de Toledo, des­bar­rava en una entre­vista al diari El Cor­reo en què afir­mava que “quan ETA matava era un moment ter­ri­ble des del punt de vista humà, però el moment polític actual és més difícil perquè abans el PP i el PSOE estàvem junts en el mateix bloc”. L’enèsima com­pa­ració de l’inde­pen­den­tisme català, d’arrel inequívoca­ment pacífica, amb la violència d’ETA, va rebre el rebuig fron­tal fins i tot del Col·lec­tiu de Vícti­mes del Ter­ro­risme del País Basc. Ahir, l’alcalde de Madrid, el també popu­lar José Luis Martínez-Almeida, va voler mati­sar la bana­lit­zació del ter­ro­risme de la seva col·lega. Però molt bé no ho va fer, la veri­tat. Martínez-Almeida va afir­mar que “ETA i ERC tenen la mateixa fina­li­tat encara que la volen acon­se­guir per mit­jans dife­rents; per tant, des del punt de vista cons­ti­tu­ci­o­nal el risc que es viu ara és simi­lar al que es vivia amb ETA”. D’ani­ma­lada en ani­ma­lada.

Pocs dies després de la sentència con­tra els líders del procés, la lla­vors can­di­data Álva­rez de Toledo va venir a Bar­ce­lona a fer cam­pa­nya per les gene­rals. La mar­quesa es va plan­tar a la plaça Urqui­na­ona, una plaça on hi havia una acam­pada inde­pen­den­tista. Hi va tenir cap pro­blema? No. Fins i tot va con­ce­dir entre­vis­tes des d’allà sense que ni li cri­des­sin. És una manca abso­luta de res­pecte que es com­pari la situ­ació de Cata­lu­nya amb la violència d’ETA. I ho és, no pels cata­lans, sinó pels bas­cos que ho van viure.

És una rea­li­tat que ETA li anava bé a l’Estat. El mateix exmi­nis­tre de l’Inte­rior popu­lar Jaime Mayor Oreja ho va adme­tre a un grup de mili­tants després de l’atemp­tat del comando Bar­ce­lona a Ter­rassa . Més enllà del negoci par­ti­cu­lar que alguns hi tenien mun­tat gràcies a les empre­ses de segu­re­tat pri­va­des , el PP, i el PSOE també en alguns moments, van jugar la carta de l’ene­mic de la pàtria per eli­mi­nar la resta de fac­tors del dis­curs polític. I ara, l’ene­mic de la pàtria, òbvi­a­ment, són els cata­lans. Per tant, tot s’hi val. Però tenen un pro­blema: el suport social a ETA, que hi era, era mino­ri­tari. El de l’inde­pen­den­tisme és, almenys, del 48%. Seria bo que se n’ado­nes­sin, que calen altres recep­tes.