El vel és als teus ulls

Una ensu­crada cançó de The Plat­ters es lamen­tava que de les fla­mes d'un amor extin­git ja només res­tava «fum als teus ulls». Aquesta metàfora podria apli­car-se al super­fi­cial debat al vol­tant del vel islàmic. Tot aga­fant el rave per les fulles, atribuïm sig­ni­fi­cats reli­gi­o­sos a un tros de roba amb exclu­si­ves impli­ca­ci­ons antro­pològiques. Com a la cançó, recor­dem vaga­ment un codi moral d'arrels reli­gi­o­ses, men­tre que el vel, ras­tre here­tat de cre­en­ces anti­gues, ens oculta el con­tin­gut real del que podia repre­sen­tar en el pas­sat i la inten­ci­o­na­li­tat pre­gona del seu ús en el pre­sent. És per això que resulta fàcil mani­pu­lar l'opinió de musul­mans i no musul­mans, ence­gats pel fum de la desin­for­mació i els pre­ju­di­cis.

La majo­ria dels teòlegs islàmics estan d'acord en les min­ses referències a la indu­mentària que fa l'Alcorà. En àrab clàssic, font ori­gi­nal de difícil com­prensió per als cre­ients, el lli­bre acon­se­lla, no pas imposa, dis­creció i modèstia a l'hora de ves­tir. Com passa també entre bona part dels sec­tors més radi­cals de les sec­tes cris­ti­a­nes, és difícil defen­sar lec­tu­res con­tex­tu­a­lit­za­des dels tex­tos sagrats i s'impul­sen inter­pre­ta­ci­ons lite­rals medi­a­tit­za­des per inter­me­di­a­ris que desit­gen tenir segres­tats els feli­gre­sos. El terme hijab, con­si­de­rat com a la peça de roba que genera tanta polèmica als espais públics, es pot tra­duir com la cor­tina que sepa­rava, a les ten­des dels nòmades del desert, la part pública de la pri­vada. Quan el pro­feta demana que un hijab s'inter­posi entre les dones de la família i les visi­tes, cerca pro­te­gir la inti­mi­tat domèstica. La resta de referències a la indu­mentària són tan­gen­ci­als i secundàries. Només algu­nes dites atribuïdes al pro­feta (de què molts teòlegs infor­mats en qüesti­o­nen l'auten­ti­ci­tat) pre­ci­sen sobre la forma de ves­tir de les dones.

El vel, doncs, no té a veure amb la religió, sinó amb la creença i la pràctica ances­tral. No és una obli­gació sagrada, sinó una tra­dició, com totes, pres­cin­di­ble. Tan­ma­teix, les cir­cumstàncies actu­als de xoc cul­tu­ral li ator­guen una dimensió simbòlica que com­plica les coses. A Cata­lu­nya mol­tes dones se'l posen voluntària­ment, tot i que la pressió comu­nitària, explícita o implícita, sol ser el prin­ci­pal fac­tor que con­di­ci­ona la decisió. Quan par­lem de cul­tura, al·ludim al xoc antro­pològic entre el sen­ti­ment comu­ni­tari d'arrel rural, més o menys cohe­si­o­na­dor, con­tra una soci­a­bi­li­tat oberta, indi­vi­du­a­lista i dis­persa pròpies del des­per­so­na­lit­zat món urbà. Par­lem, doncs, d'un con­flicte antro­pològic dis­fres­sat d'afer religiós.

Aquest es pro­du­eix quan una comu­ni­tat se sent inse­gura i amenaçada en els seus equi­li­bris interns per la nova rea­li­tat glo­bal i la pers­pec­tiva de can­vis pro­funds. Es des­fer­men, ales­ho­res, reac­ci­ons defen­si­ves que cer­quen en la dimensió reli­gi­osa la dig­ni­fi­cació d'una por irra­ci­o­nal. Es tracta de pro­te­gir la inte­gri­tat del gueto mit­jançant el con­trol de la sexu­a­li­tat feme­nina. Els vels en la seva àmplia gamma esde­ve­nen, ales­ho­res, una forma d'afir­mació col·lec­tiva de per­ti­nença de les dones a la tribu. La inte­gració amb la soci­e­tat d'aco­llida és per­ce­buda com l'amenaça de dis­so­lució gru­pal. El vel, doncs, és un obs­ta­cle, jus­ti­fi­cat des de l'àmbit religiós, que difi­culta a les dones la sor­tida del clan, una pre­venció con­tra la ine­vi­ta­ble exogàmia de tota soci­e­tat moderna. Perquè, més enllà dels dis­cur­sos fal­sa­ment pro­gres­sis­tes, qui no ves­teix amb neu­tra­li­tat està renun­ci­ant alhora a interac­tuar en igual­tat de con­di­ci­ons dins una soci­e­tat moderna i com­plexa, amb els seus defec­tes i vir­tuts, i aposta per l'auto­ex­clusió. Això sovint es com­plica, com ja ha succeït amb sego­nes gene­ra­ci­ons d'immi­grants, quan entre deter­mi­nats col·lec­tius les dones asso­lei­xen un millor nivell d'estu­dis que els seus ger­mans. Aquest fet implica que hau­rien de sor­tir necessària­ment al mer­cat matri­mo­nial gene­ral, sense res­tric­ci­ons, amb homes del seu nivell edu­ca­tiu i fora de l'estret uni­vers iden­ti­tari. Tot ple­gat, sovint es tra­du­eix en la pressió del grup, que amb jus­ti­fi­ca­ci­ons reli­gi­o­ses exer­ceix violència i inti­mi­dació con­tra qui des­a­fia la norma no escrita de «no dei­xaràs el grup».

No és religió, sinó antro­po­lo­gia. Frank McCourt, a les seves memòries com a pro­fes­sor als subur­bis de Nova York evo­cava les batus­ses tri­bals entre porto-riquenys i irlan­de­sos que impo­sa­ven el con­trol de la sexu­a­li­tat a les seves dones a fi de pro­te­gir les seves deca­dents comu­ni­tats. Tots eren catòlics, tan­ma­teix no tole­ra­ven la bar­reja.

Pro­hi­bició dels vels en les seves for­mes més extre­mes com a Bèlgica o França? Pot­ser el pro­blema no és el tros de tela, sinó la pobresa del debat. La religió per a molts és una neces­si­tat espi­ri­tual, indi­vi­dual i col·lec­tiva. Tan­ma­teix, quan par­lem de vels no enra­o­nem de fe, sinó de sim­ple i vio­lenta res­tricció de lli­ber­tat.