El vel és als teus ulls

Una ensucrada cançó de The Platters es lamentava que de les flames d'un amor extingit ja només restava «fum als teus ulls». Aquesta metàfora podria aplicar-se al superficial debat al voltant del vel islàmic. Tot agafant el rave per les fulles, atribuïm significats religiosos a un tros de roba amb exclusives implicacions antropològiques. Com a la cançó, recordem vagament un codi moral d'arrels religioses, mentre que el vel, rastre heretat de creences antigues, ens oculta el contingut real del que podia representar en el passat i la intencionalitat pregona del seu ús en el present. És per això que resulta fàcil manipular l'opinió de musulmans i no musulmans, encegats pel fum de la desinformació i els prejudicis.

La majoria dels teòlegs islàmics estan d'acord en les minses referències a la indumentària que fa l'Alcorà. En àrab clàssic, font original de difícil comprensió per als creients, el llibre aconsella, no pas imposa, discreció i modèstia a l'hora de vestir. Com passa també entre bona part dels sectors més radicals de les sectes cristianes, és difícil defensar lectures contextualitzades dels textos sagrats i s'impulsen interpretacions literals mediatitzades per intermediaris que desitgen tenir segrestats els feligresos. El terme hijab, considerat com a la peça de roba que genera tanta polèmica als espais públics, es pot traduir com la cortina que separava, a les tendes dels nòmades del desert, la part pública de la privada. Quan el profeta demana que un hijab s'interposi entre les dones de la família i les visites, cerca protegir la intimitat domèstica. La resta de referències a la indumentària són tangencials i secundàries. Només algunes dites atribuïdes al profeta (de què molts teòlegs informats en qüestionen l'autenticitat) precisen sobre la forma de vestir de les dones.

El vel, doncs, no té a veure amb la religió, sinó amb la creença i la pràctica ancestral. No és una obligació sagrada, sinó una tradició, com totes, prescindible. Tanmateix, les circumstàncies actuals de xoc cultural li atorguen una dimensió simbòlica que complica les coses. A Catalunya moltes dones se'l posen voluntàriament, tot i que la pressió comunitària, explícita o implícita, sol ser el principal factor que condiciona la decisió. Quan parlem de cultura, al·ludim al xoc antropològic entre el sentiment comunitari d'arrel rural, més o menys cohesionador, contra una sociabilitat oberta, individualista i dispersa pròpies del despersonalitzat món urbà. Parlem, doncs, d'un conflicte antropològic disfressat d'afer religiós.

Aquest es produeix quan una comunitat se sent insegura i amenaçada en els seus equilibris interns per la nova realitat global i la perspectiva de canvis profunds. Es desfermen, aleshores, reaccions defensives que cerquen en la dimensió religiosa la dignificació d'una por irracional. Es tracta de protegir la integritat del gueto mitjançant el control de la sexualitat femenina. Els vels en la seva àmplia gamma esdevenen, aleshores, una forma d'afirmació col·lectiva de pertinença de les dones a la tribu. La integració amb la societat d'acollida és percebuda com l'amenaça de dissolució grupal. El vel, doncs, és un obstacle, justificat des de l'àmbit religiós, que dificulta a les dones la sortida del clan, una prevenció contra la inevitable exogàmia de tota societat moderna. Perquè, més enllà dels discursos falsament progressistes, qui no vesteix amb neutralitat està renunciant alhora a interactuar en igualtat de condicions dins una societat moderna i complexa, amb els seus defectes i virtuts, i aposta per l'autoexclusió. Això sovint es complica, com ja ha succeït amb segones generacions d'immigrants, quan entre determinats col·lectius les dones assoleixen un millor nivell d'estudis que els seus germans. Aquest fet implica que haurien de sortir necessàriament al mercat matrimonial general, sense restriccions, amb homes del seu nivell educatiu i fora de l'estret univers identitari. Tot plegat, sovint es tradueix en la pressió del grup, que amb justificacions religioses exerceix violència i intimidació contra qui desafia la norma no escrita de «no deixaràs el grup».

No és religió, sinó antropologia. Frank McCourt, a les seves memòries com a professor als suburbis de Nova York evocava les batusses tribals entre porto-riquenys i irlandesos que imposaven el control de la sexualitat a les seves dones a fi de protegir les seves decadents comunitats. Tots eren catòlics, tanmateix no toleraven la barreja.

Prohibició dels vels en les seves formes més extremes com a Bèlgica o França? Potser el problema no és el tros de tela, sinó la pobresa del debat. La religió per a molts és una necessitat espiritual, individual i col·lectiva. Tanmateix, quan parlem de vels no enraonem de fe, sinó de simple i violenta restricció de llibertat.