Pep Cortés

Ha mort Pep Cortés, el famós actor i direc­tor alcoià que va tre­ba­llar amb Ken Loach i amb tants d’altres. El tea­tre no tenia secrets per a ell, tot i que sem­bla que els dar­rers anys estava una mica obli­dat.

Us en con­taré una de magnífica de Pep Cortés: un dia se’m va pre­sen­tar a casa. Serien els noranta, i em va fer un encàrrec curiós: tu que ets femi­nista, vull que m’escri­guis un monòleg amb final tràgic. A veure si tota aquesta gen­tussa se n’adona, per fi, que els homes no tenen drets sobre les dones. Vaig accep­tar l’encàrrec, que vaig titu­lar Còmpli­ces, i del qual ell va fer un mun­tatge extra­or­di­nari. Perquè Pep Cortés no era sols un actor –i molt bo, per cert–, era direc­tor, coreògraf i domi­nava totes les bran­ques del tea­tre.

Com deia, ho vaig titu­lar Còmpli­ces perquè tinc la impressió, fins i tot dar­re­ra­ment que ha revi­fat el femi­nisme, que tota la soci­e­tat és fidel a la seva història i que, estant com estem tants segles sub­mer­gits en la soci­e­tat patri­ar­cal, vul­guem o no, con­trola els nos­tres ins­tints bai­xos. Per a sor­presa meva, alguns dels amics més entra­nya­bles decla­ra­ven, en aca­bar la funció: “Ai, Isa­bel, ella es mereix la mort!” No em va pas­sar una vegada sinó múlti­ples, reblant així el clau que a dar­rere de tot –excepte els raci­o­na­lis­tes– som uns tite­lles domi­nats per la història. La situ­ació política actual n’és una bona mos­tra.

La segona ocasió que vaig col·labo­rar amb ell va ser a la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya, on solen fer fun­ci­ons tea­trals. A mi em dei­xa­ven impro­vi­sar, i hi havia com a amfi­trió el meu esti­mat Pep Cortés; recordo que també hi havia l’intel·ligent David Fernàndez. L’atmos­fera fun­ci­o­nava a la per­fecció i les facècies tea­trals eren opor­tuníssi­mes.

I em reser­vava una sor­presa el Pep Cortés. Va can­tar una cançó que, amb la seva veu ronca, va bro­dar.

El tro­ba­rem molt a fal­tar, l’amic, l’actor i el direc­tor. I a sobre és d’Alcoi!