Reget, peix de Lloret

De la mateixa manera que dies enrere parlàvem de l’escassedat dels bolets anomenats ous de reig, hem de convenir que alguns dels peixos que estàvem acostumats a pescar a la nostra vila també s’han fet fonedissos. En aquestes èpoques hivernals i en temps de pobresa es tirava l’art. L’adagi “a l’art, tothom hi té part” ja garantia, d’entrada, un grapat de peix, per poc bé que anés la calada. Ara, l’art –que és un sistema de pesca d’arrossegament– el tira la penya Xino-Xano, fundada el 1978, per mantenir un costum ancestral. Ho van fer el primer diumenge de desembre passat i Déu n’hi do del peix hagut. Ara bé, res com abans. El peix típic que s’obtenia amb aquest tipus d’ormeig era el reget, la boga o el sorell. El reget era un peix petit, deliciós. Tot i que la veu popular diu “reget, peix de Lloret”, aquesta espècie va brillar per l’absència. Em diuen que possiblement se n’agafaria si la xarxa es calés més al nord, a Canyelles o a ca la Morisca. L’art, ara, es cala davant de la platja central de Lloret i tot el poble hi pot accedir fàcilment i l’activitat es converteix en una festa popular. La penya Xino-Xano continua fent servir el darrer ormeig, el del patró Joaquim Vila, (a) Lleva, de fibra de niló. Antigament la malla era de cànem o lli, i, més endavant, es va fer servir el cotó. L’ormeig consta d’una xarxa en forma de bossa dels extrems de la qual surten dos caps. Un cap ja queda en terra quan van a tirar la xarxa a l’aigua amb la barca i l’altre torna a terra després de l’operació. Aleshores, la gent s’aferra a cadascuna de les cames de l’art, que es va acostant cap a la platja mantenint una forma simètrica. La bossa està ben oberta i sorprèn el peix que troba pel camí, que hi queda mallat a dins. Les persones que hi participen estiren els dos caps des de la platja a un mateix ritme i s’hi aferren per mitjà d’una singla o corda petita que per un extrem té una baga que permet passar-hi el braç per fer força endavant i, per l’altre, un suro petit amb un nus que s’uneix a la cama de l’art amb un gest àgil que no tothom sap fer. Quan la corona o cóp –el fons de la bossa– arriba a terra, fa goig veure aquell bellugueig d’animals platejats que es mouen sense parar. Enguany, de reget no n’han capturat cap i, en canvi, han pescat sonsos, cinquanta bonítols que els anaven al darrere, verats, pagells i altres varietats. I un fet inusual: han capturat vint calamars. Tot canvia. Al gener tornaran a fer una altra tirada a l’art. En veurem els resultats… I potser tornarem a constatar que els temps han canviat.