Tot esperant Godot

Escric aquest comentari abans de saber res del Tsunami. Vull dir, abans de veure què significa aquest substantiu aplicat a alguna cosa que ha de passar avui, abans del clàssic. També avui, estem amb el cor petit esperant què dirà el Tribunal Europeu de Drets Humans sobre el cas Junqueras, que ha de ressonar a tota l’Europa democràtica. Què més? Esperem la investidura del president en funcions Pedro Sánchez. L’esperem envoltats del soroll dels tambors, de les xerrameques, dels “debats”. Mentrestant... soc sota el xàfec que cau pel cap de l’estimada Esquerra Republicana i que ve des de diverses tempestes unides fins a formar un cicló, important, que pot dur, també, al gran Tsunami.

Esperar Godot, com és ben sabut, és viure sense saber què ha de venir. Els humans sembla que sempre esperem Godot. D’entrada, no sabem què serà de la nostra vida de demà mateix, del moment immediat que vivim. Esperem el món de les emocions amoroses, les espirituals, les estètiques, les emocions de tot allò que en realitat no existeix i que pertany a la revolució cognitiva, la que ens permet imaginar un món invisible, un món que no existeix si no és en la nostra ment col·lectiva. (Noah Harari, Sàpiens, una breu història de la humanitat). Ens permet imaginar les pàtries, les nacions, la pertinença a qualsevol grup, a l’associació excursionista, a l’Assemblea de les Nacions, a l’Assemblea Nacional Catalana. L’autor anomena aquesta capacitat la revolució del coneixement (em permetreu que em recordi l’arbre de la ciència del Bé i el Mal, que per alguna cosa el científic pertany a la cultura jueva que, al seu torn, és també una imaginació).

Esperem la més estranya de les esperances, el Tsunami. Un ens sense consistència, sense personalitat, tan surrealista que porta de corcoll la inamovible fe castellana, tan eterna que sembla que es remunta a abans del primer soldat que va agafar una espasa i un escut i començà a empaitar moros, terra buida avall.

No puc deixar d’anar a raure de cop a l’espera de les repúbliques catalanes que ens han ennuvolat la ment des de temps ençà. Una República que un gran dictador assassí de tota imaginació aliena assassinà: *alcaldes dels ajuntaments, escollits democràticament, *el nostre president. Assassinats inspirats per ments pertorbades per una mena de fe en una España que és i serà des dels inicis del temps –hi hagué inici del temps?

No sabem, ara mateix, res de res. Només que, al Princesa Sofía, arriben els “homo deus”, que viuen intentant introduir pilotes dins una xarxa teixida per a ser penetrada amb les màgiques vaselines de Messi.

Esperem Godot, com podem deixar d’esperar? Com podem abandonar aquell projecte d’una República catalana que, amb altres pobles republicans, serà l’embrió d’ una Europa confederada? De repúbliques confederades per països ofegats ara mateix sota els estats Monster. Godot.