Qui pregunta ja respon

Quan un ciu­tadà emet el seu vot, ben poques vega­des es tracta d'un acte basat només en la raci­o­na­li­tat. El procés de votar està sotmès a mol­tes ten­si­ons col·late­rals, i la que empeny el vot cap a l'urna sol ser la que té més arre­la­ment emo­tiu en el votant, per molt que s'hagi infor­mat abans i hagi medi­tat la seva decisió. Però això ja és prou sabut per tot­hom, igual que ho és que si fas pre­gun­tes als elec­tors cor­res el risc que et donin res­pos­tes que no vol­dries sen­tir, com li ha pas­sat a l'alcalde de Bar­ce­lona amb la con­sulta popu­lar sobre el pro­jecte de reforma de la Dia­go­nal. Ha gua­nyat l'opció C, que era com dir «no m'empre­nyin ara amb refor­mes», i el cert és que en aquesta opció hi han que­dat inclo­sos els que no poden veure Hereu ni en pin­tura, els que hi volen més tous de gespa perquè el seu gos­set faci caque­tes amb més gust i els que n'estan fins al cap­da­munt, dels gos­sets i dels seus amos, els que volen con­ti­nuar apar­cant sobre les vore­res i els que les tro­ben estre­tes, els que tro­ben poc defi­nit el car­ril bici i els que enge­ga­rien cicles i ciclis­tes més avall del moll, els que con­ver­ti­rien la via en un jardí babilònic i els que hi tro­ben a fal­tar car­rils auto­mo­bilístics... i també els que aquell dia tenien ganes de rebo­tar-ho tot.

Fos quin fos el fac­tor emo­ci­o­nal de cadascú, és indub­ta­ble que en el tri­omf de l'opció C hi ha com a deno­mi­na­dor comú l'afar­ta­ment dels bar­ce­lo­nins res­pecte del model de ciu­tat guai i la recla­mació d'una urbs més apta per a la vida quo­ti­di­ana: vies de cir­cu­lació amb capa­ci­tat sufi­ci­ent per tra­ves­sar-la i cir­cum­dar-la sense via­cru­cis ni penitències, àrees de paci­fi­cació del trànsit on moure's tran­quil·lament, parcs, apar­ca­ments públics, plans d'habi­tatge i de ser­veis i un sis­tema de trans­port públic ben tre­nat i efi­ci­ent.

I dir això no vol dir que fins ara no s'hi hagi fet res a Bar­ce­lona: en els dar­rers trenta anys la ciu­tat ha can­viat molt, i molts can­vis han estat posi­tius. Però mai fins ara a l'Ajun­ta­ment se li havia ocor­re­gut pre­gun­tar què havia de fer, segu­ra­ment perquè la seva segu­re­tat se sus­ten­tava en un model de ciu­tat defi­nit. Que Jordi Hereu hagi vol­gut ara que els ciu­ta­dans deci­dis­sin direc­ta­ment el camí a seguir ha estat doble­ment perillós: pri­mer, perquè, com hem dit, qual­se­vol opció a esco­llir amaga mol­tes par­ti­cu­la­ri­tats, i després, perquè demos­tra una inse­gu­re­tat inqui­e­tant en el model de ciu­tat a seguir.