La Sibil·la

La Sibil·la i el seu cant van recu­pe­rant presència la nit de Nadal. Aquesta peça d’ori­gen medi­e­val que pro­fe­titza l’arri­bada del redemp­tor i al mateix temps la del judici final es va can­tant cada vegada a més tem­ples i basíliques d’arreu dels Països Cata­lans, com a pre­ludi o dins de la missa del gall. A les Illes és, amb l’Alguer, on ha per­vis­cut amb més força després que el Con­cili de Trento, del segle XVI, en pro­hibís les repre­sen­ta­ci­ons a les esglésies perquè es va con­si­de­rar que era un ritual pagà. I de fet a Mallorca és patri­moni imma­te­rial de la huma­ni­tat des del 2010.

Maria del Mar Bonet la té enre­gis­trada i la canta a l’església de la Bona­nova a Palma. I a Bar­ce­lona Lídia Pujol l’ha can­tat a Sant Joan Bap­tista de Gràcia, i també s’inter­preta a Santa Maria del Mar des del 1984 o al Pi, o a la cate­dral, on la seva arri­bada és espec­ta­cu­lar. I la llista és molt més llarga: la Seu d’Urgell, Ripoll –on es té notícia de la pri­mera versió musi­cal cone­guda el 975–, i a Gan­dia, Onti­nyent i altres punts del País Valencià. La soprano Marta Mat­heu omple cada any la cate­dral de Tar­ra­gona, i la mateixa versió arran­jada per Xavier Pas­trana es fa des del 2017 al san­tu­ari de Mise­ricòrdia de Reus. La canta Mireia Tar­ragó, d’una veu pre­ci­osa, que ja s’ha pogut sen­tir des de l’Audi­tori, Palau i Liceu a Bar­ce­lona, com a la Schu­ber­ti­ada o a Bor­deus, i que amb el cor Da Capo la nit de Nadal con­tri­bu­eix a aquesta recu­pe­ració d’una força entre tel·lúrica i celes­tial. És prin­cipi i final, és aquesta terra que es remu­llarà de suor, aques­tes mun­ta­nyes que s’ani­ve­lla­ran amb els camps, i “s’aca­ba­ran els blaus oce­ans, la terra des­tros­sada perirà”. Així es canta en català el que abans es can­tava en llatí, per aques­tes figu­res espasa en mà que escap­cen la llum. La Sibil·la que he anat bus­cant per la meva passió ora­cu­lar, Del­fos ençà, és l’únic per­so­natge pagà que es va fer un lloc en la litúrgia cris­ti­ana. Pierre Gri­mal al seu dic­ci­o­nari de mito­lo­gia grega i romana n’explica orígens i con­fu­si­ons entre la d’Èritres i Samos, i la de Cumes, que Vir­gili a L’Eneida fa fer de guia d’Enees en la seva bai­xada als inferns. I encara Step­hen Fry en un lli­bre deliciós: Mites, explica que Sibil·la i Apol·lo obte­nien els seus poders ora­cu­lars d’uns vapors que sor­gien de la terra.

Pot­ser per tot ple­gat, per aquest lle­gat, i perquè bus­quem algú que ens doni llum sobre el futur, la Sibil·la recu­pera presència. El cel farà vol­tes.