Un món posthumà

Pot­ser la dècada nova de trinca serà tan tre­pi­dant com la de fa un segle. El que sí que serà, amb gai­rebé tota segu­re­tat, és el moment de la intel·ligència arti­fi­cial. Som a l’inici d’una era en què els robots cada vegada assu­mei­xen més fun­ci­ons huma­nes. I, alhora, som en el cen­tre del debat sobre si la presència de la vida no biològica ens depas­sarà, una qüestió que ateny els científics i els cre­a­dors. En aquest sen­tit, dos escrip­tors britànics com Ian McEwan (Màqui­nes com jo) i Jea­nette Win­ter­son (Frankisss­tein) s’hi ha endin­sat amb ganes. Però també n’hi ha de novells com Mónica Uriel, que debuta amb No soy un robot, una vin­tena de relats que explo­ren els pos­si­bles con­flic­tes i con­seqüències dels avenços tec­nològics en un futur que és ara. Uriel ens pro­voca el som­riure men­tre ens plan­teja què pas­sarà si per­dem el con­trol del nos­tre món.

També ens inqui­eta el Frankisss­tein de Win­ter­son, que té com a punt de par­tida el clàssic de Mary She­lley per cons­truir una piru­eta literària (que bé que tra­du­eix Dolors Udina!), que aborda les noves for­mes d’existència i lliga amb mes­tratge el dis­curs teòric amb la lite­ra­tura més íntima. La cre­ació de vida en un món post­humà reflec­teix la tensió entre l’ètica i l’opor­tu­ni­tat de treure’n rèdit que hi veuen alguns empre­sa­ris sense escrúpols en una novel·la que també passa pel Bre­xit, es qüesti­ona els límits del gènere, la religió, la mort i el sexe. És a dir, un futur en què gai­rebé hi és tot.