Opinió

De reüll

Un món posthumà

La literatura explora el debat entre ètica i intel·ligència artificial

Potser la dècada nova de trinca serà tan trepidant com la de fa un segle. El que sí que serà, amb gairebé tota seguretat, és el moment de la intel·ligència artificial. Som a l’inici d’una era en què els robots cada vegada assumeixen més funcions humanes. I, alhora, som en el centre del debat sobre si la presència de la vida no biològica ens depassarà, una qüestió que ateny els científics i els creadors. En aquest sentit, dos escriptors britànics com Ian McEwan (Màquines com jo) i Jeanette Winterson (Frankissstein) s’hi ha endinsat amb ganes. Però també n’hi ha de novells com Mónica Uriel, que debuta amb No soy un robot, una vintena de relats que exploren els possibles conflictes i conseqüències dels avenços tecnològics en un futur que és ara. Uriel ens provoca el somriure mentre ens planteja què passarà si perdem el control del nostre món.

També ens inquieta el Frankissstein de Winterson, que té com a punt de partida el clàssic de Mary Shelley per construir una pirueta literària (que bé que tradueix Dolors Udina!), que aborda les noves formes d’existència i lliga amb mestratge el discurs teòric amb la literatura més íntima. La creació de vida en un món posthumà reflecteix la tensió entre l’ètica i l’oportunitat de treure’n rèdit que hi veuen alguns empresaris sense escrúpols en una novel·la que també passa pel Brexit, es qüestiona els límits del gènere, la religió, la mort i el sexe. És a dir, un futur en què gairebé hi és tot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.