Postal de Nadal

Entre fes­tes. Hem cele­brat el Nadal, amb repicó, sobre­vis­cut al canvi de calen­dari i cami­nem cap a la gran nit màgica. La quin­zena del sols­tici d’hivern acom­boia unes jor­na­des per si matei­xes con­tra­dictòries, quan l’amor, la soli­da­ri­tat i l’encan­teri s’ama­guen dar­rere llums i colors con­su­mis­tes que difu­mi­nen l’autèntic mis­satge de la festa. “Ho sap tot­hom i és pro­fe­cia... a cal fus­ter hi ha nove­tat.” He vis­cut la nit llu­mi­nosa entre les ombres d’un antic mones­tir, en la fos­cor externa d’un cel de lluna nova, a la falda de la Ser­ra­lada de Marina. I un capellà català vin­gut del Sudan del Sud, després de trenta-dos anys de com­me­mo­rar el Nadal lluny de casa, expli­cant la rea­li­tat del nou Estat, fet en un vell país que encara no sap què vol ser quan sigui gran. El xoc d’una soci­e­tat aco­mo­dada i una vida tri­bal que s’aferra a la fe en el demà.

Al dio­rama del pes­se­bre, una família que reme­mora els molts sense llar que viuen arreu. Els números par­len d’una mit­jana de cinc des­no­na­ments dia­ris a Cata­lu­nya, que aboca mol­tes famílies a viure al car­rer, aco­llits en racons inhòspits o en impro­vi­sa­des ten­des de cam­pa­nya. El dret cons­ti­tu­ci­o­nal, tan defen­sat per alguns, con­ver­tit en un no res interes­sat. El dar­rer cens par­lava de prop de mil cinc-cen­tes per­so­nes que viuen i dor­men als car­rers de l’àrea metro­po­li­tana bar­ce­lo­nina, en situ­a­ci­ons d’extrema pobresa.

Fa poc, la monja Viky Molins par­lava dels cin­quanta-cinc joves que aquest any han mort als car­rers de Bar­ce­lona, dones i homes sense sos­tre que han vis­cut i mort en l’ano­ni­mat, gent invi­si­ble que es con­ver­teix en un número en les estadísti­ques. Tot, al cos­tat de casa nos­tra, prop de l’arbre nada­lenc de plàstic o del pes­se­bre on bri­lla i per­fuma l’or, l’encens i la mirra. En un antic casa­lot, con­ver­tit ara en seu d’una enti­tat social, he assis­tit a un reci­tal poètic on es repe­tien les parau­les d’enyor. Pot­ser era el cant als para­di­sos per­duts o el reclam a l’ull viu, per no caure en el con­su­misme des­en­car­nat. Pot­ser, era el crit profètic davant les pre­gun­tes sense res­posta. “Sento el fred de la nit i la sim­bomba fosca.”

Al lito­ral del Bar­ce­lonès, l’antic pont del Petroli s’endinsa al mar. Són les res­tes d’un esplen­dorós temps d’indus­tri­a­lit­zació, per­dut en les dar­re­res recon­ver­si­ons. Avui, és el signe iden­ti­tari d’un poble. La mati­nada de Cap d’Any un grup de ciu­ta­dans s’hi han reu­nit per con­tem­plar la pri­mera albada de l’any i, a la vegada, fer memòria d’aquells que, a la recerca d’una nova arcàdia, s’endin­sen en les rutes de la immi­gració i fins hi dei­xen la vida. Les postals de Nadal no sem­pre són pai­sat­ges nevats i nens de cara rodona; les imat­ges nada­len­ques mol­tes vega­des són gràfics que ens inter­pel·len.