Plat o sabata

A Sant Feliu de Palle­rols posàvem un plat a sota la fines­tra del men­ja­dor. La meva dona, a Bar­ce­lona, posa­ven una sabata al balcó. Tot es feia seguint una cerimònia que es repe­tia any rere any. A casa meva, com que teníem una botiga d’aque­lles de poble, sem­blant a un super­mer­cat d’avui però en petit, els deu ger­mans teníem per triar i reme­nar. Però al plat hi tro­baríem no el que demanàvem sinó el que la gent no havia com­prat. I quan dic gent, vull dir el que no s’havia venut fins a les qua­tre de la mati­nada, quan en Papet Bora pas­sava per casa en sor­tir del bar i car­re­gava a cor què vols.

Tan bon punt sor­tia, tancàvem la porta i els pares, con­ver­tits en Reis, ana­ven mirant de satis­fer els desit­jos dels fills. És clar, rara­ment tindríem el que volíem, però en aque­lla època érem fàcils d’acon­ten­tar. I cada any sor­tia aque­lla bici­cleta de tres rodes, que el pare por­tava a en Pous, el fus­ter, perquè la repassés i la pintés d’un altre color.

Tot ha can­viat molt, però demà a casa els tres que som posa­rem la sabata al men­ja­dor i de ben segur que al matí hi tro­ba­rem alguna sor­presa. Els Reis són màgics i pas­sa­ran. Fins i tot faran una volada que els por­tarà fins a Frei­burg, on els nets, en Pau i en Jacob, hau­ran posat les saba­tes i es tro­ba­ran amb molts coses.

Soc dels que pen­sen que el dia que s’acabi la il·lusió, el món des­a­pa­rei­xerà. Ana­lit­zem-ho sere­na­ment. Si volem tro­bar misèries i desgràcies, no cal que anem gaire lluny. Les tenim com aquell qui diu al cos­tat de la porta de casa. Per viure mínima­ment bé i no caure en depres­si­ons hem d’anar cre­ant-nos una vida paral·lela que ens obri a situ­a­ci­ons en què vagin apa­rei­xent nous valors que ens por­tin il·lusió i ale­gria. Tor­nant a la infan­tesa, recordo com si fos avui com anàvem donant sen­tit a una vida, que si ho com­pa­rem amb aquests valors que diuen que són bàsics, no hauríem ni sor­tit al car­rer. No obli­daré mai aquells par­tits que jugàvem amb esclops i amb pilota de par­racs al pati de l’escola. Doncs, sí, encara que alguns no s’ho cre­guin, fèiem uns senyors par­tits i marcàvem gols.

Per això, en aquests pri­mers dies de l’any, cal que mirem més enllà i siguem capaços d’obrir horit­zons que ens por­tin a petits espais de feli­ci­tat. Fa dies que vaig dient que tinc el pres­sen­ti­ment que aquest any serà molt bo. Tinc molt clar que el que hi posem nosal­tres serà impor­tant per fer una vida millor. Cert que “a Dios rogando y con el mazo dando”. Doncs, apa, som-hi, fem una carta ben llarga als Reis perquè podem fer mol­tes coses posi­ti­ves. Jo, que soc molt mesell, he tor­nar a dema­nar que empal­min la depu­ra­dora de Ver­ges i pobles veïns amb la de l’Escala i que la gent pugui banyar-se a la platja del Rec de Molí. I si no és dema­nar massa, que puguem cir­cu­lar mínima­ment bé per la car­re­tera de Ver­ges a Medinyà.

I prou, plego.