Puntada endavant

Si no falla res que no està pre­vist que falli, avui Pedro Sánchez serà inves­tit de nou pre­si­dent del govern espa­nyol i el PSOE i Podem for­ma­ran govern de coa­lició amb el suport actiu o pas­siu d’ERC, PNB, EH Bildu, Com­promís i altres i l’opo­sició ferotge de la dreta, la post­fran­quista, la neo­fran­quista i la nostàlgica del fran­quisme. Fran­ca­ment, millor per a Espa­nya i la immensa majo­ria dels espa­nyols, perquè l’alter­na­tiva fa pudor de naf­ta­lina. Més enllà d’això, però, no hi ha motius per pen­sar que el nou govern per­metrà a Cata­lu­nya avançar cap allà on la majo­ria de la seva gent vol anar, que és a deci­dir democràtica­ment si con­ti­nua sent monàrquica, auto­no­mista, esclava de l’interès gene­ral de Madrid i víctima d’un estat auto­ri­tari o si, en canvi, pre­fe­reix ser repu­bli­cana, inde­pen­dent i lliure per gover­nar per als seus ciu­ta­dans.

És millor un govern que parli en comp­tes de pegar, que reco­ne­gui Cata­lu­nya com a inter­lo­cu­tor, que res­pecti el pre­si­dent Torra com a repre­sen­tant legítim dels cata­lans, que parli de des­ju­di­ci­a­lit­zar la relació Estat-Cata­lu­nya, que reco­ne­gui el con­flicte polític exis­tent o que sigui capaç de dub­tar d’una Junta Elec­to­ral Cen­tral quan aquesta, tele­di­ri­gida o no, s’extra­li­mita clara­ment amb objec­tius polítics. És millor un govern obert al progrés, que un d’immo­bi­lista, o pit­jor encara, invo­lu­ci­o­nista. Però el movi­ment es demos­tra cami­nant, no par­lant. Només cal mirar què diu Pedro Sánchez ara i què deia fa un any o fa sis mesos de Cata­lu­nya, del govern català, dels par­tits inde­pen­den­tis­tes, dels pre­sos polítics o del 155. De fet, és quasi més relle­vant el que ara es calla que el que es diu. I el que tot­hom calla ara és el límit on aquest diàleg que s’enceta fra­cas­sarà, que és on posen uns i altres en la seva escala de valors la democràcia, el res­pecte als drets de Cata­lu­nya com a nació i la injustícia de la repressió que està patint des de fa tres anys. S’ho callen a un cos­tat de la mesa perquè neces­si­ten enge­gar una legis­la­tura; s’ho callen a l’altre cos­tat per sor­tir del bucle del con­flicte i la repressió; i s’ho calla l’opo­sició fran­quista perquè els dei­xa­ria sense argu­ment. S’ho callen, però aca­barà sor­tint.