L’oasi europeu és història. Durant dècades hem viscut en pau, hem progressat sense parar i ens hem pogut dedicar a donar lliçons de valors i de principis com a civilització capdavantera, però tot això ho hem fet donant per descomptat que teníem en els Estats Units el cosí de Zumosol, soci ideal per la seva potència econòmica, la força dissuasiva i la posició geopolítica. Òbviament, això ha canviat. Ho ha canviat Putin, Vladímir, començant una guerra a Ucraïna i amenaçant els 20.000 quilòmetres de frontera euro-russa, des de Noruega fins a Geòrgia. I ho ha canviat Trump, Donald, retirant l’escut protector i oferint seguretat a canvi d’un preu, mòdic o no. “La millor manera de protegir les infraestructures energètiques d’Ucraïna de l’amenaça russa és que siguin americanes”..., doncs això mateix aplicat a la riquesa mineral ucraïnesa, a les aportacions europees a l’OTAN, als nous aranzels als productes i empreses europees i, en definitiva, a tota la part del pastís que l’amic americà vol emportar-se a partir d’ara. No és res personal, són negocis. I com que els negocis de la família estan per damunt de tot, es fa el que calgui, a la costa oest o a l’estepa, tant se val. Alguns deuen pensar que no és el mateix Trump que Putin, perquè un surt de l’àtic de la torre Trump de Nova York i l’altre del cau del KGB sota el Kremlin, però comparteixen messianisme, ànsia de riquesa, immunitat i reconeixement històric, l’impuls d’exhibir el seu poder i la necessitat de perpetuar-s’hi. Putin amenaça Suècia, Finlàndia, els Bàltics i mig Europa amb el seu armament nuclear tàctic; Trump amenaça el Panamà, Groenlàndia, Ucraïna i Palestina. Putin només tenia dos mandats de quatre anys (2000-2008), però es va buscar un testaferro, Dimitri Medvédev (2008-2012), va ampliar els mandats a sis anys per exercir-ne dos més (2012-2024) i ha canviat la Constitució per perpetuar-se fins al 2036. Trump encara no ha fet el pas, però ja en parla sense embuts i l’excusa és la mateixa: només ells poden salvar el país i garantir la seva seguretat, el seu desenvolupament, i mantenir a ratlla (empresonar, destituir, matar, deportar, amenaçar...) els enemics interiors i exteriors. La Constitució, els drets humans, la justícia o la democràcia són sacrificis col·laterals.