Serret

El dego­teig de lli­bre­ries que han tan­cat aquest any que aca­bem de dei­xar enrere no s’atura. La Gavina de Palamós de la Montse Car­gol o Punt de Lli­bre de Lleida d’en Miquel Ber­nal, entre d’altres. És una sag­nia que s’ha con­ver­tit en una hemorràgia a la qual no es troba atu­ra­dor. Sí que és veri­tat que se n’obren d’altres, però no és menys cert que de vete­ra­nes com aques­tes, amb trenta o qua­ranta anys de militància per la lec­tura, en que­den ben poques. L’última que ha abai­xat la per­si­ana és una que també sem­blava incom­bus­ti­ble però esgri­mei­xen el mateix argu­ment que ja hem sen­tit d’altres vega­des i que diu que com que de les lle­tres no en sor­tien els números, també ha pre­ci­pi­tat el tan­ca­ment. Tot i que més aviat és un punt i seguit. Parlo de la lli­bre­ria Ser­ret, a Vall-de-rou­res, al Matar­ra­nya. A mig camí d’Aragó i Cata­lu­nya, el seu pro­pi­e­tari, l’inquiet, l’incan­sa­ble, el per­sis­tent, l’irre­pe­ti­ble Octavi Ser­ret hi ha sabut cons­truir un veri­ta­ble pont de cul­tura en aque­lla cruïlla de camins. Des de la modesta infra­es­truc­tura d’una pape­re­ria lli­bre­ria aixe­cada pel seu pare, l’Octavi ha fet de pro­mo­tor i ges­tor cul­tu­ral, d’edi­tor i, sobre­tot, de lli­bre­ter, de vene­dor de lli­bres. Gràcies al seu ins­tint i tarannà ha sabut con­ver­tir la Ser­ret en una autèntica Casa del Lli­bre, amb majúscu­les. Els cli­ents sem­pre sabien que hi entra­ven a com­prar el diari, una revista, uns reto­la­dors o una lli­breta d’espi­ral i, de retruc, s’endu­ien un exem­plar sig­nat d’una novel·la perquè d’entre les mun­ta­nyes de lli­bres hi havia el seu autor o autora. Tinc la sort de ser un dels més de tres-cents escrip­tors, tant en llen­gua cata­lana com cas­te­llana, que l’Octavi ha con­vi­dat a pas­sar pel tau­lell de casa seva. I des d’allà no només hem tra­vat una bona amis­tat sinó que hem pogut eixam­plar la base de lec­tors i, de retruc, conèixer un ter­ri­tori cul­tu­ral­ment molt potent amb ganes de mos­trar-se a la resta del país. I això és el que ha fet l’Octavi amb dedi­cació i devoció i ho con­ti­nuarà fent perquè ho porta a la sang i escrit al cor. Gràcies, Octavi. Ser­ret con­ti­nuarà.