Encallats

Veient el debat d’inves­ti­dura de Pedro Sánchez, queda clar quina legis­la­tura ens espera, amb una cam­bra pola­rit­zada en què el bloc monolític de la dreta –PP, Vox i Ciu­ta­dans– es nega a accep­tar la rea­li­tat de les urnes i la legi­ti­mi­tat del pri­mer govern de coa­lició (i d’esquer­res) de la democràcia espa­nyola. L’espec­ta­cle d’aquests dies al Congrés –la cris­pació, els crits, les ame­na­ces, les referències a Azaña, Largo Caba­llero...– porta res­sonàncies de l’agi­tació política dels anys trenta, pre­ludi de la gran tragèdia de la Guerra Civil. Ja sé que les com­pa­ra­ci­ons són ago­sa­ra­des i que les cir­cumstàncies històriques –afor­tu­na­da­ment!– mai no són les matei­xes, i que ha plo­gut molt des d’aquells anys fos­cos. Però, amb tot, sem­bla com si una ombra tra­vessés la línia del temps i ens con­fongués a tots a l’hora de ges­ti­o­nar una pesada herència. És des­co­rat­ja­dor cons­ta­tar com la intran­sigència ideològica, la lluita de clas­ses i això que ara en diuen la crisi ter­ri­to­rial con­ti­nuen arros­se­gant-se sense que s’hi sàpiga posar fil a l’agu­lla. Que encara s’acusi de col­pis­tes els que llui­ten perquè els cata­lans puguin deci­dir democràtica­ment el seu futur polític, i de comu­nis­tes els que defen­sen un pro­grama per cor­re­gir les desi­gual­tats soci­als diu molt del que ens falta per madu­rar. Pas­sen els anys, ens ame­na­cen rep­tes cada cop més des­bor­dants i nosal­tres con­ti­nuem enca­llats, sense entrar en el segle XXI.