Amenaçar la cultura

Robert Byron transmetia la bellesa de tots els blaus i de tots els verds del centre d’Isfahan a Viatge a Oxiana, un dels clàssics de la literatura de viatges. Aquesta ciutat iraniana és patrimoni de la humanitat, com també ho és Yazd, un dels pocs exemples que queden de ciutats del desert adaptades a un clima àrid. Isfahan i Yazd són dos dels cinquanta-dos llocs amenaçats pel president Trump si l’Iran decidia venjar-se per l’assassinat de Qasem Soleimani, el comandant de la unitat especial dels Guardians de la Revolució. Teheran va respondre dimecres amb míssils contra bases a l’Iraq sense causar baixes entre les tropes nord-americanes (la cinquantena de morts en l’enterrament de Soleimani sembla que no compten tant) i això ha facilitat que el president nord-americà fes un inusual exercici de moderació que rebaixa la tensió i, de moment, frena els jocs de guerra al Pròxim Orient, un escenari on fer pronòstics és gairebé impossible.

No fa pas tant, qui feia saltar pels aires monuments eren els talibans (van destruir els Budes de Bamian el 2001) o els combatents d’Estat Islàmic, i estan catalogats com a crim de guerra.

Però al segle XXI el patrimoni cultural és objecte d’atacs cada vegada més freqüents, tot i les convencions i els pactes internacionals per preservar-lo. En realitat, aquests llocs no pertanyen només a l’Iran, això ja seria prou motiu per no destruir-los, sinó que formen part de la memòria col·lectiva del món.