Opinió

Tribuna

Sentit comú

“Aplicar el sentit comú, per a mi i per al vuitanta per cent de catalans, és això: Llibertat, Amnistia i Negociació per fer efectiu el Dret a l’Autodeterminació

He de confessar que soc davant la pantalla del meu ordinador i penso que hi ha tantes coses a dir i que són tan imprevisibles i desconcertants que no sé per on començar. Això sí, tinc molt clar com acabar. Sempre trobo a faltar espai però avui liquidaria aquest article amb 78 caràcters: Llibertat, Amnistia i Negociació per fer efectiu el Dret a l’Autodeterminació. Però la qüestió és que n’he d’omplir 4.700 i de temes no en falten. Des de parlar de les contradiccions d’una Europa amb un Tribunal de Justícia que reacciona contra les decisions judicials espanyoles i a favor de la democràcia evitant llençar mig milió de vots a la paperera i un Parlament que en fa cas omís, fins a una investidura que em provoca una gran confusió –i no perquè la senti meva sinó per la importància que pot tenir per al nostre procés–, passant per l’intent d’inhabilitació del president Torra, per iniciativa d’un ens administratiu que no té res a veure amb el sufragi universal.

Fins divendres a darrera hora em pensava que havia fet les paus amb una Europa que creia capaç de superar la política corporativista del Sindicat d’Estats, però m’equivocava. No ha estat així i la decisió del Parlament Europeu ha creat un precedent molt perillós per al respecte a la democràcia i per al futur de la Unió, que no es pot permetre que el seu Tribunal de Justícia emeti una sentència, que el seu portaveu digui que és vinculant i que s’ha de complir, que l’estat membre en qüestió en faci cas omís i que poques hores més tard el seu Parlament acoti el cap, no apliqui la sentència del seu òrgan de justícia i deixi fer a l’estat membre rebel. Això és senyal d’una debilitat política que Europa pagarà molt cara.

De la investidura i més concretament de l’abstenció d’Esquerra, que l’ha fet possible, he de dir que al principi hi estava radicalment en contra però que amb els dies ho he anat digerint i he acabat pensant que no ens podem negar a un possible diàleg tot i témer que pugui ser una enredada descomunal com ens ho recorda la trista experiència dia sí i i dia també. D’altra banda, hem viscut moments d’impotència dolorosa durant el debat, com quan Adriana Lastra va dir que “les dretes no podran impedir el govern que han triat els ciutadans” oblidant, o no, que el seu partit va aplaudir i donar suport a l’aplicació de l’article 155 que entre altres coses no va permetre la investidura del president que els catalans havíem triat, i no un, sinó tres, o quan la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, va recordar, amb raó, que al Parlament s’ha de poder parlar de tot oblidant, però, que tenim la presidenta del Parlament de Catalunya a la presó amb una llarga condemna, que espero i desitjo que no complirà, per haver permès parlar d’un dret humà fonamental, el dret a l’autodeterminació, i que hi és amb la complaença del PSOE. El cas és que em sembla que no podem exigir Sit and Talk i després no voler-ho fer. Entenc i comparteixo que no ens en refiem ni mica del govern d’Espanya, sigui del color que sigui, però en tot cas hem de poder demostrar que aquesta proposta de diàleg és, com ens temem, per parlar de qualsevol cosa menys de la que toca. Tant de bo m’equivoqui. Si no ho fem així, tot se’ns podria girar en contra, és una qüestió de sentit comú.

Parlant de sentit comú. L’any 1776 en Thomas Paine va publicar un llibret anomenat Common Sense (Sentit comú), un pamflet escrit amb un llenguatge clar i persuasiu, sense ressentiment, en contra de res però clarament a favor de la llibertat i determinat a demostrar que la independència era, per sentit comú, el que convenia a les colònies nord-americanes. Aquest llibret és el títol més venut de tots els temps als Estats Units. Se’n van vendre 250.000 els tres primers mesos i mig milió el primer any. El Sentit comú defensa la república com a govern democràtic i fa palès l’anacronisme de la monarquia. Diu que Anglaterra té dues tiranies, l’aristocràcia i la monarquia que governa per herència i no representa cap bé per al poble, a qui ignora i menysté. Cita la Bíblia per defensar que tots els homes són iguals i que per tant la distinció entre reis i súbdits és falsa. Critica tant els que creuen que han nascut per regnar com els que creuen que han nascut per obeir i fa un toc d’atenció a les ments enverinades pel poder i per la necessitat de rellevància, massa comuna en alguns polítics. Després d’analitzar la situació entre Anglaterra i les colònies i de constatar els desequilibris i les injustícies arriba a la conclusió que per sentit comú, l’única sortida és la independència.

Potser nosaltres també hauríem d’abandonar tertúlies que només alimenten la foguera de les vanitats i discursos farcits de retòrica i buits de solucions i començar a aplicar el sentit comú, que per a mi i per al vuitanta per cent de catalans és el que deia al principi de l’article: Llibertat, Amnistia i Negociació per fer efectiu el Dret a l’Autodeterminació. Potser si no haguéssim fet saltar aquest punt de l’Assemblea de Catalunya fa cinquanta anys, ara estaríem més ocupats a construir que a defensar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.