S’ha acabat el dol

Demà, quan els euro­di­pu­tats que fal­ten pren­guin pos­sessió del seu càrrec legítim a Estras­burg (i si n’hi ha un que no ho fa és perquè està segres­tat) hi con­ti­nuarà havent pre­sos polítics i exi­li­ats, com n’hi va con­ti­nuar havent l’endemà de la inves­ti­dura de Pedro Sánchez. Però aquests dos fets, la inves­ti­dura a Madrid i la presa de pos­sessió a Estras­burg, inau­gu­ren un 2020 en què la política cata­lana sem­bla que deixa enrere l’estat de dol dels últims dos anys gene­rat per la repressió i cul­mi­nat per la ver­go­nyosa sentència del Suprem. Ara toca inten­tar tor­nar a aga­far les reg­nes de la cursa política.

No serà sen­zill. Perquè la rea­li­tat és que al Puig de les Bas­ses, a Lle­do­ners, i a Mas d’Enric hi con­ti­nua havent polítics i acti­vis­tes ostat­ges d’un Estat espa­nyol que jus­ta­ment volia això, tenir ostat­ges com a basa per nego­ciar. Tot i que la pri­o­ri­tat número u és la lli­ber­tat dels repre­sa­li­ats, o pot­ser perquè aquesta és la pri­o­ri­tat, fa la sen­sació que els dos epi­so­dis que inau­gu­ren la nova dècada són una injecció d’ener­gia per als dos prin­ci­pals par­tits de l’inde­pen­den­tisme. Cadas­cun a la seva manera. Esquerra, inten­tant, a pesar del cost polític que li pot com­por­tar, reco­sir les rela­ci­ons amb Madrid, seu de la força bruta però també d’un crei­xent dete­ri­o­ra­ment ins­ti­tu­ci­o­nal en el qual cal bur­xar. Junts per Cata­lu­nya, redo­blant la pressió des de l’exte­rior que ha garan­tit en aquests dos anys que el cas català no quedés sepul­tat sota l’estora del deep state hispànic men­tre Europa mirava cap a un altre cos­tat.

El prin­ci­pal pro­blema és, em temo, que els dos grans par­tits (el ter­cer només ser­veix per no fer ni dei­xar fer) han deci­dit, i és huma­na­ment com­pren­si­ble, que ja han acu­mu­lat prou màrtirs. Per això a par­tir d’ara des­ti­na­ran totes les ener­gies no pas a con­ti­nuar com­ba­tent l’Estat espa­nyol sinó a batre’s entre ells. L’objec­tiu comú de la inde­pendència ha man­tin­gut més o menys soter­rat el caïnisme durant una dècada. L’ajor­na­ment tàctic de l’alli­be­ra­ment naci­o­nal està a punt d’ofe­rir-nos alguns dels espec­ta­cles més lamen­ta­bles de la política cata­lana dels últims anys. Ara que el dol es dona per aco­mi­a­dat, em temo que ens faran pas­sar molta ver­go­nya.