Coses de l’euro

Anys abans de la implan­tació de l’euro, vaig des­co­brir els avan­tat­ges i els incon­ve­ni­ents de la moneda única ni més ni menys que a l’Àfrica. I va ser a Gui­nea Equa­to­rial, l’antiga colònia espa­nyola. Des del 1945, les colònies afri­ca­nes fran­ce­ses tenien el CFA, una moneda com­par­tida per totes elles: Came­run, el Sene­gal, Mali, etcètera. Quan esde­vin­gue­ren inde­pen­dents van man­te­nir la moneda, que anava lli­gada al franc francès. El canvi de la moneda afri­cana, per tant, pujava o bai­xava seguint l’evo­lució de la moneda mare. Quan Gui­nea Equa­to­rial va decla­rar-se inde­pen­dent, demanà al govern espa­nyol de fer el mateix amb la pes­seta, però aquell con­testà que ara per ara bons, de manera que Gui­nea Equa­to­rial té un bit­llet vin­cu­lat al franc francès, un banc cen­tral francès i un direc­tor que en la meva època ni sabia espa­nyol ni el volia par­lar.

Torno a l’euro. La cre­ació d’una moneda única afa­vo­reix clara­ment els països més forts de la zona, en detri­ment dels més pobres. L’euro va afa­vo­rir Ale­ma­nya –eco­no­mia forta–, men­tre que Espa­nya –eco­no­mia feble– en va rebre les con­seqüències en un pri­mer moment. Ens trobàrem una forta alça de preus, que tots els que tenen una edat mit­jana poden recor­dar. Els preus van pujar de cop per apro­par-se als preus ale­manys.

No obs­tant, els euro­peis­tes –entre els quals m’hi compto jo– con­si­de­ra­ren que la cre­ació d’una moneda única era una mesura posi­tiva i valenta, de cara al llarg camí cap a la cre­ació d’una Unió Euro­pea de debò. Però no hi hagué una­ni­mi­tat, començant per la Gran Bre­ta­nya, que va con­ser­var la lliura ester­lina i la cir­cu­lació dels cot­xes per l’esquerra. El gene­ral De Gau­lle, tot i l’ajut que li dona­ren els britànics durant la Segona Guerra Mun­dial, no els podia veure perquè sem­pre volien anar a la seva. Com­par­teixo algu­nes de les raons del gene­ral i per altres motius veu­ria amb satis­facció que Escòcia trenqués el Uni­ted King­dom –el Regne Unit.

La moneda única –l’euro– va ser un pas fona­men­tal cap a la Unió Euro­pea, però des d’ales­ho­res els diri­gents euro­peus que per­ta­nyen a la Unió no han acon­se­guit res de bo. Les pas­ses següents eren la uni­tat fis­cal, la uni­tat de la legis­lació bancària i la uni­tat en la regu­lació dels con­trac­tes de tre­ball. El fracàs ha estat abso­lut.

La Unió Euro­pea s’ha atu­rat. L’experiència ens ense­nya que men­tre hi hagi vint-i-set socis i una manca de líders polítics –més d’un i més de dos–, si no hi ha un cata­clisme que ens ame­naci, els estats euro­peus o els seus esti­mats súbdits volen man­te­nir-se din­tre de la Unió però con­ser­vant la seva bar­re­tina –és un mal exem­ple– i les seves tra­di­ci­ons.

Per­so­nal­ment, crec que si no avan­cem cap a una Unió Euro­pea –uni­tat monetària, fis­cal, labo­ral, legis­la­tiva amb caràcter exe­cu­tiu, etcètera–, Europa pot que­dar en un segon ren­gle mun­dial dar­rere dels Estats Units, de la Xina i d’un ter­cer que no sé ben bé qui serà.

Europa i el Medi­ter­rani encara som el cen­tre del món mun­dial, com deia en Miki­moto, tot i haver per­dut ser el cen­tre finan­cer –em sap greu– i el cen­tre mili­tar –no me’n sap gaire–. Jeru­sa­lem serà sem­pre el cen­tre de les grans reli­gi­ons mono­teis­tes –i de tots els con­flic­tes–, men­tre que la cul­tura gre­co­ro­mana és fona­men­tal per al món desen­vo­lu­pat, amb l’excepció de la Xina i l’Índia.