Una visita a Lledoners

Fins diu­menge pas­sat, l’única presó que jo havia tre­pit­jat era la del car­rer de Sant Pau de Figue­res: va ser el 1988, quan amb un com­pany del diari hi havíem de fer una xer­rada als pre­sos sobre peri­o­disme. Res a veure amb el que vaig viure diu­menge pas­sat a Lle­do­ners. El cen­tre peni­ten­ci­ari de Lle­do­ners no es pot com­pa­rar en res amb l’antiga presó figue­renca, que va ser ope­ra­tiva del 1917 al 2014. La de Lle­do­ners es va estre­nar el 2008, és moderna i està equi­pada amb avançades mesu­res de segu­re­tat. Un cop ets dins, després de cada porta que pas­ses, se’n tanca una altra dar­rere teu. L’espai dels locu­to­ris, amb un entre­cre­ua­ment de gàbies de vidre, és laberíntic.

Se’t fa un nus a la gola quan poses la mà damunt un vidre per salu­dar Oriol Jun­que­ras i Raül Romeva, men­tre des d’una altra gàbia de vidre algú ens fa senyals: és Jordi Sànchez. En el cubi­cle del locu­tori –gai­rebé no hi cabem qua­tre per­so­nes–, Jordi Sànchez ens som­riu. Està ani­mat, espera poder gau­dir aviat dels per­mi­sos que li per­me­tran sor­tir de la presó 36 dies l’any. Tenim una hora. Par­lem poc del seu dia a dia a la presó. Enra­ona gai­rebé tota l’estona ell i ho fa de política, sobre les con­seqüències que poden tenir per al procés les nego­ci­a­ci­ons actu­als. Es mos­tra satis­fet de la força de la gent mobi­lit­zada que manté viu l’inde­pen­den­tisme. L’únic moment que palesa decepció és quan parla del fracàs dels intents per acon­se­guir la uni­tat, que ins­ti­tu­ci­o­nal­ment no es va asso­lir, ni per donar res­posta a la sentència; en canvi, es mos­tra molt satis­fet per la res­posta ciu­ta­dana amb les mul­ti­tu­dinàries mar­xes per la lli­ber­tat. Després d’espe­rar sense èxit que es fes una anàlisi con­junta de tot el procés, dels encerts i de tot allò que no s’ha fet bé, Sànchez ha escrit la seva visió dels esde­ve­ni­ments entorn de l’1 d’Octu­bre, però no s’ha deci­dit a publi­car-ho perquè no vol con­tri­buir a crear més polèmiques. En el dar­rer moment de la visita, quan els fun­ci­o­na­ris ja havien tallat la comu­ni­cació per l’intèrfon, Jordi Sànchez, cri­dant dar­rere el vidre, s’interessa per El Punt Avui i la nova situ­ació de l’empresa edi­tora, i envia salu­ta­ci­ons de part seva a tots els amics de Girona. Surto de Lle­do­ners inten­tant pair-ho tot i enten­dre per què els que són dins la presó donen ànims als que viuen en lli­ber­tat. Faig una dar­rera mirada a l’edi­fici i penso com pot haver-hi polítics i peri­o­dis­tes tan mise­ra­bles que par­lin de la vida a Lle­do­ners com si fos un “hotel de lujo”.