El poder petroquímic

Les sirenes que el dia de l’explosió a la planta de la Canonja van emmudir, haurien de sonar ara com un acufen permanent als timpans dels responsables polítics que tenen a les seves mans millorar els protocols d’alerta i augmentar l’exigència de seguretat a la indústria petroquímica. Així aconseguiríem que aquesta no fos tan sols la penúltima vegada que hem de plànyer vides humanes per culpa d’una concentració d’empreses perilloses autoritzada durant el franquisme i abonada durant la democràcia amb el sempre fastigós xantatge de la creació de llocs de treball. Perquè al disbarat franquista se n’hi han afegit després una colla, al darrere, com ara negar la realització d’un estudi oficial sobre la qualitat de l’aire al Camp de Tarragona o permetre, en canvi, la construcció de parcs dedicats al lleure incomprensiblement propers a l’amenaçadora flama de les xemeneies fabrils. Els qui només d’obrir la finestra de casa veuen al davant seu el decorat depriment de Blade Runner saben prou bé què significa acostumar-se al malviure de les alarmes i a la pudor de l’aire que respiren. Ho van demostrar amb contundència dimecres amb una manifestació que també hauria de sonar als timpans dels polítics. Es mereixen una investigació a fons, també que les sirenes rutllin i que les futures alertes es reforcin amb aplicacions de telefonia mòbil modernes. Llegint el lament epistolar d’un dels amics del cap de planta mort en l’explosió, és inevitable pensar en La Síndrome de la Xina, la famosa pel·lícula que el 1978 va provocar llargues cues als cinemes. El personatge de Jack Lemmon, un veterà cap d’una planta nuclear (les nuclears, l’altre gran càstig del Sud de Catalunya), hi pagava un preu molt alt pel fet de denunciar el mal funcionament de la indústria. D’ençà que el 2014 els actuals amos van comprar les instal·lacions tarragonines, hi han fet retallades de personal i han acumulat denúncies per manca de seguretat. Que fins ara només hagin pagat 8.000 euros de multa ja demostra fins a quin punt ha de ser heroic plantar-los cara, com feia Jack Lemmon a la pel·lícula.