Zapatero actua tard i s'explica malament

La història s'encarregarà d'explicar amb exactitud què va passar el 17 de maig que justifiqués el canvi de rumb més important dels darrers trenta anys en la política econòmica d'un govern espanyol, però tot indica que no va pas ser només la trucada del president dels Estats Units allò que va fer rectificar José Luis Rodríguez Zapatero. El govern socialista s'enfronta ara a una amenaça de vaga general, una mesura de força impensable fa tan sols un mes, quan l'idil·li amb CCOO i UGT semblava a prova de crisi, i ha anunciat un paquet de mesures, aprovades formalment al Consell de Ministres d'abans- d'ahir, més pròpies d'un partit de dretes que no pas d'una formació que sempre havia fet bandera dels drets socials. Zapatero, per tant, s'ha vist forçat per les circumstàncies a contenir la depesa pública de manera dràstica, aturant obres en marxa i aplicant retallades severes a funcionaris i pensionistes. Però quines són realment les circumstàncies que l'han forçat a fer això? El canvi d'opinió ha arribat, a més, quan ja es començaven a detectar signes, tímids però clars, de millora econòmica. D'una banda, l'atur va baixar l'abril després de nou mesos de pujades continuades. En segon lloc, a principis de maig el Banc d'Espanya anunciava que l'economia espanyola havia crescut un 0,1 per cent i que la recessió quedava enrere. Però l'optimisme de Zapatero va topar dramàticament amb el veredicte dels mercats financers: el 7 de maig, l'Estat espanyol vorejava la fallida, ningú li volia prestar més diners per finançar el deute públic i el posaven al mateix sac que Grècia. En qualsevol cas, haurem d'esperar que la història ens ho expliqui perquè Zapatero no sembla pas disposat a fer-ho.