De qui són els fills?

Aquests dies les xarxes han bullit amb el debat sobre la insistència dels partits de la dreta més carpetovetònica per implementar als territoris de l’Estat on tenen més força política l’anomenat “pin parental”. Això és: la prerrogativa dels pares d’una criatura per vetar, si volen, qualsevol contingut curricular que imparteixin a la seva escola si aquest té a veure amb feminisme, igualtat, sexe, identitat de gènere i tota matèria que tracti sobre l’homosexualitat o l’àmbit LGTBI. El gran argument de la caverna, a banda del suposat (i ridícul) risc d’influir sobre l’objecte sexual dels nens, és que aquests “pertanyen” als pares i que són els progenitors els que han de determinar el que aprenen a escola. A part de les possibilitats demencials que obren aquestes pretensions a les aules, l’assumpte fa reflexionar sobre molts aspectes. En primer lloc, la pretesa “propietat” dels infants, que serien una possessió dels pares, una mentalitat que els converteix en objectes o receptacles buits que els adults que se’n fan càrrec poden omplir del que vulguin. Pensar que això funciona així va més enllà de la ingenuïtat i voreja la perversió. Els nens i nenes ja són alguna cosa quan arriben al món, amb moltes de les seves peculiaritats i preferències ben definides... Dels pares és responsabilitat proveir-los de protecció física i emocional, no pas impedir-los de saber-se normals i amb tots els drets en un món feliçment divers.