Tribuna
Xarnegos
Quan jo n’era petit, vivia al barri d’Artigues, entre Badalona i Sant Adrià de Besòs. Un dia, l’amo del forn em va recitar allò dels “Setze jutges...”, i no en vaig pescar ni una. Aquell bon forner no es burlava de mi, però uns ulls estranys em podrien haver considerat un xarnego pàrvul. Al barri obrer del Gorg de Badalona, no se’n parlava, de xarnegos: botiguers i peixateres, oficinistes i mecànics, cosidores i peons només formaven un conglomerat porós de catalans, murcianes, valencians, aragonesos, extremenyes, o andalusos –cultures confluents en l’aiguabarreig de les classes treballadores, que de cap manera usaven l’epítet excloent–. Els més pinxos ignoraven olímpicament el Centre; per no anar-hi, no freqüentaven ni els envelats de festa major: en els més delirants dels seus somnis, els trinxes de Guifré i Cervantes mai no s’haurien plantejat d’assaltar el centre de la urbs, liquidar els cadells de l’oligarquia i raptar-los les nenes de les monges franceses.
El concepte moral de classe hi estava molt arrelat, al meu barri: aquells fills de la “púrria murciana revolucionària”, segons certa menestralia catalanista, farien fila de xarnegos apartats. Quan el batxillerat, un dia que vaig llegir un treball sobre la Revolució Francesa, el director em va dir: “De Jódar, lástima que seas un gamberro.” Per proximitat fonètica, vaig entendre “xarnego”, però em va relliscar: era un bon estudiant, anava al camp de la Penya, em passejava per la Rambla, i al club de natació em feia amb tothom –solitari, però no discriminat: si de cas, jo devia ser un xarnego tolerat–. Fins que una bruixa de dotze anys em va dir “castellanufo” i, més endavant, quan provava de parlar en català, un oficial de la Tinta, on m’estava a prova, em va dir paternalment: “Tu no ets català, ¿oi?” Vaig quedar tocat, no enfonsat: la meva figura podia semblar la del xarnego desorientat. Anys endavant, a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, seguia parlant en castellà, aprenia de memòria la Ronda de mort a Sinera, i em casava amb una catalana de soca-rel: als ulls estranys, jo devia passar per un xarnego integrat. I així fins ara, quan, per haver creat, en català, la figura d’un xarnego cultural, m’he fet, als ulls d’un fundador de Ciutadans, un xarnego agraït. Conclusió: hi ha tants xarnegos com mirades obliqües. Però la figura ideològica del xarnego ha servit i serveix per induir fractures en les mentalitats per aquells que arrufarien el nas davant la catipén d’una aixella obrera.
És sabut que Juan Marsé ha fixat en la seva obra una tipologia que consent la interpretació tòpica del viril, justicier, insubornable xarnego del Carmel contra els pusil·lànimes, cofois, idealistes pijos de Pedralbes. Menys difosa em sembla la que hi veiés el relat d’una societat on la dictadura feixista, la mesquinesa dels poderosos, la corrupció de les institucions, i la voluntat de supervivència dels desheretats, impedeixen la circulació de les idees i l’esclat de les diferències, la lliure activitat de les persones i les organitzacions de classe. Però hi ha un altre Marsé: el creador de Vargas, el xarnego solidari del relat El fantasma del cine Roxy. Aquest andalús analfabet i mort de gana, arribat a un barri de la Barcelona del 1941, és acollit per una jove viuda catalana amb una filla i, en prova d’agraïment, les defensa contra els pinxos falangistes –els únics que el titllen de charnego asqueroso, i que volen destrossar-ne la papereria perquè s’hi venen llibres en català –Carner, Sagarra, Riba, Salvat-Papasseit, Foix, Maragall...– barrejats amb patufets i novel·les de l’Oest.
Ara veig que n’hi ha que volen reivindicar una mena de cultura xarnega, no sé pas amb quins atributs ni ubicació ni pretensió, però temo molt que no superarà els límits del que abans en dèiem cultura de barriada, o sigui, un túrmix amb productes del supermercat cultural, de creació pròpia, de curiositat individual, i de consciència de pertinença a una comunitat que, de petits, era la nostra pàtria. Cosa que està molt bé, si es juguen les cartes amb decisió i noblesa, sense afany d’equidistància, com aquells que demanaven Hablemos per neutralitzar moviments i hegemonies que no els agradaven. No em fa especialment feliç que, per aquelles casualitats de la vida, tota la predicació xarnega resulti feta en espanyol: com anava dient, les classes populars catalanes s’han fet d’al·luvions, no pas per capes autoreferencials. I encara menys que excloguessin la llengua del país. ¿O es pensen que no hi ha literatura en català amb protagonistes de la classe obrera?