David Caminada

Arri­bar de becari a l’Avui va ser una d’aque­lles deci­si­ons en què no inter­vens i et can­via la vida. L’atzar t’asseu a l’última cadira de la secció de Política, la que fa fron­tera amb Món, i això regala viure enmig de dues geo­gra­fies. A la dreta, els peri­o­dis­tes Mayka Fernández, Pere Martí i l’entra­nya­ble irre­ve­rent Cris­tina Palo­mar, entre d’altres. I a l’esquerra, Ana Alba, Anna Bal­cells, el cap Santi González i el sots­cap David Cami­nada. A la dreta, peri­o­dis­tes que ana­ven i venien de les seus dels par­tits i del Par­la­ment i que tor­na­ven a la redacció com­par­tint les tro­ba­lles. A l’esquerra, el mirall d’uns peri­o­dis­tes que feien taula –tot i ser molt viat­jats– i que pre­ci­sa­ment per això enal­tien la figura del peri­o­dista de taula, el que tot i haver estat enviat espe­cial i cor­res­pon­sal presta el talent a l’edició perquè siguin altres fir­mes les que ara bri­llin. I així era el David Cami­nada a l’Avui, capaç de ple­gar pas­sa­des les dotze de la nit per voler fer la millor secció inter­na­ci­o­nal en la qual la seva firma podia no aparèixer gai­rebé mai. Allò ja era en si mateix una lliçó: el diari és molt més que les fir­mes que es veuen i, perquè hi hagi al lloc dels fets algú que bri­lli amb firma, hi ha d’haver algú a la taula. I la lliçó va anar a més el 2001: els Estats Units van envair l’Afga­nis­tan en l’ope­ració Lli­ber­tat Dura­dora, i la tribu de Món va pen­sar que el becari que conei­xien de la limítrofa Política podia ser útil i el van enro­lar amb con­tracte. Nits espe­rant cròniques d’envi­ats, can­vis per últi­mes hores, enten­dre una Loya Jirga o con­ver­ses on emer­gia el back­ground són tan part del lle­gat del David Cami­nada com ho és la iro­nia sense límit i el recor­da­tori que la pausa del bere­nar pot riva­lit­zar en inten­si­tat amb el con­sell de redacció o la reunió de por­tada. Qui podia ima­gi­nar que tin­dries a tots pen­dents de tu i de la Cris­tina per un funest cop del destí en sor­tir de la feina a l’ajun­ta­ment de Bar­ce­lona... És incom­pren­si­ble que la vida et faci notícia, a tu, que ense­nya­ves que la gene­ro­si­tat és que altres bri­llin gràcies a la teva feina i sen­tir-se orgullós per l’obra coral. Des­cansa en pau.