De quan l’Onyar botia

Pere Carreras i Maria Feixas tenien una carnisseria a la Rambla de Girona, al número 33. En aquell temps –anys quaranta del segle passat– era freqüent que a la mateixa planta baixa on hi havia la botiga, la cambra frigorífica i els atuells; també s’hi fes vida, amb la cuina, la taula del menjador, el bufet, i les cadires. Encara quedava lloc per a la gandula, on Pere Carreras solia fer la becaina, després d’una jornada de treball que havia començat a les cinc del matí.

Els immobles de la part esquerra de la Rambla afronten per darrere amb el riu Onyar, com és conegut. En el bon temps els nois hi baixàvem amb una escala de mà, i drets damunt d’alguna illeta formada al riu, tiràvem la canya i pescàvem carpes.

La major preocupació eren les avingudes de l’Onyar en èpoques de pluges continuades. El cabal començava a pujar i la velocitat de l’aigua cada vegada era més intensa. La por consistia en el fet que el cabal sobrepassés les finestres, i inundés els baixos. Quan començava el perill, en Pere llançava a l’aigua un cordill gruixut. Després d’un moment el treia i posava una marca en el punt que havia quedat moll. Al cap d’una estona es repetia l’operació, per comprovar si el nivell humit havia pujat. Si era així, s’hi col·locava una altra marca, mentre la inquietud de tots els presents es feia més intensa. Llavors, cal recordar que no hi havia embassaments que regulessin el cabal.

S’acostava el moment dramàtic. Tot de cop la velocitat de l’aigua s’alentia, i començava a formar cercles, remolins: dèiem que “botia”, fluint molt lentament. Era el símptoma temut: suposava que el corrent del Ter estava impedint que el de l’Onyar desaigüés. A la punta de la Devesa, on es troben els dos rius, el més important obstruïa el pas a l’inferior. Llavors l’aigua de l’Onyar, sense sortida franca, començava a pujar de nivell, i en uns moments podia assolir un metre més d’altura i precipitar-se a l’interior de les cases. Mentrestant, a la Rambla, un altre cabal provinent del carrer del Carme inundava igualment el passeig i els immobles. Tot quedava sota l’aigua, i la brossa que aquesta arrossegava.

Els veïns de l’escala ja s’havien endut preventivament als pisos superiors allò que corria perill de fer-se malbé amb l’aigua enfangada. I només calia esperar, en un clima de concòrdia, que les coses tornessin a la normalitat.

Nois en piragües solcaven la Rambla amunt i avall, procurant ajudar afectats. En cas necessari, els veïns podien pujar pels terrats, d’una casa a l’altra, fins a trobar una escala que els permetés sortir a peu sec

En aquests dies passats, de tanta incertesa, el record d’aquells moments –repetits a la ciutat moltes vegades– ha estat present en els que ho vàrem viure.