Fragilitat

La força de la natura i la vida ens posen a prova una vegada i una altra, sem­pre que el bro­git de la vida diària ens deixa fer una pausa per mirar més enllà del que és imme­diat. La set­mana pas­sada, sense anar més lluny. El pas del tem­po­ral Glòria i els seus efec­tes devas­ta­dors ens van con­fir­mar el que ja sabíem, que el nos­tre entorn és fràgil i que l’eco­sis­tema ens l’estem car­re­gant amb bas­tanta ale­gria i pre­me­di­tació, des­co­nei­xe­ment o indi­ferència, segons els casos. Altres fets, com un des­gra­ciat acci­dent de trànsit a Valli­rana o l’irra­ci­o­nal assas­si­nat del peri­o­dista David Cami­nada a Bar­ce­lona –a qui no vaig conèixer però que va ser tan esti­mat pels meus com­panys–, també ens van recor­dar la fra­gi­li­tat de la nos­tra existència. Que som allò que ens passa entre la dar­rera reunió de la tarda i el pri­mer informe del matí, no ho recor­dem prou vega­des. No apre­nem, per més ensurts que ens doni la vida, que el que cal és abraçar més i dis­cu­tir menys; posar-nos en la pell de l’altre i donar les gràcies pel que dis­po­sem; esti­mar i viure havent fet les paus amb un mateix. Però no sem­pre l’atzar es posa de la nos­tra banda. En aquests casos, doncs, no queda cap més remei que con­ver­tir la resig­nació en vin­di­cació. Men­tre escric això em recor­den que el 27 de gener del 1945 alli­be­ra­ven Auschwitz i se’m fa ine­vi­ta­ble pen­sar que dos mesos i poc més tard va néixer ma mare, que enguany també n’hau­ria fet 75 i ja en farà deu que ens falta. La fra­gi­li­tat.