Fragilitat

La força de la natura i la vida ens posen a prova una vegada i una altra, sempre que el brogit de la vida diària ens deixa fer una pausa per mirar més enllà del que és immediat. La setmana passada, sense anar més lluny. El pas del temporal Glòria i els seus efectes devastadors ens van confirmar el que ja sabíem, que el nostre entorn és fràgil i que l’ecosistema ens l’estem carregant amb bastanta alegria i premeditació, desconeixement o indiferència, segons els casos. Altres fets, com un desgraciat accident de trànsit a Vallirana o l’irracional assassinat del periodista David Caminada a Barcelona –a qui no vaig conèixer però que va ser tan estimat pels meus companys–, també ens van recordar la fragilitat de la nostra existència. Que som allò que ens passa entre la darrera reunió de la tarda i el primer informe del matí, no ho recordem prou vegades. No aprenem, per més ensurts que ens doni la vida, que el que cal és abraçar més i discutir menys; posar-nos en la pell de l’altre i donar les gràcies pel que disposem; estimar i viure havent fet les paus amb un mateix. Però no sempre l’atzar es posa de la nostra banda. En aquests casos, doncs, no queda cap més remei que convertir la resignació en vindicació. Mentre escric això em recorden que el 27 de gener del 1945 alliberaven Auschwitz i se’m fa inevitable pensar que dos mesos i poc més tard va néixer ma mare, que enguany també n’hauria fet 75 i ja en farà deu que ens falta. La fragilitat.