La Meridiana, un símbol

Ja fa uns 115 dies dels talls dia­ris de cir­cu­lació al car­rer de la Meri­di­ana de Bar­ce­lona, s’efec­tuen entre les vuit i les deu de la nit. Els mani­fes­tants són veïns de Sant Andreu del Palo­mar, un dels bar­ris amb més població de Bar­ce­lona, dels més popu­lars i amb una història densa que ha con­for­mat un per­fil par­ti­cu­lar en el con­junt de la capi­tal. Pel seu pas­sat pagès, una indústria molt impor­tant i un pre­sent de ser­veis i comu­ni­ca­ci­ons cab­dal en la vida diària i l’eco­no­mia del país. Tot un capi­tal que es con­serva més del que hom podria pen­sar en una urbs cos­mo­po­lita i amb una notòria presència d’estran­gers d’arreu del món.

A diferència del món polític ofi­cial sobi­ra­nista tan divi­dit, ells van tots a l’una sense dema­nar a ningú què vota o quin par­tit és el seu. Són lluny d’un món polític par­la­men­tari inde­pen­den­tista que es fa poc còmplice amb tots els qui el vota­ren i amb el bate­gar del car­rer, poc pro­per a la majo­ria dels cata­lans de con­ti­nuar amb el desig diari d’afer­mar i con­so­li­dar valors repu­bli­cans amb l’objec­tiu d’acon­se­guir una República Cata­lana que pugui millo­rar fins als límits de l’excel·lència la sani­tat, l’edu­cació, les comu­ni­ca­ci­ons, la justícia, la igual­tat de gènere i tants i tants som­nis de gene­ra­ci­ons.

Tots els dimarts fan un acte a la plaça Orfila, com fan tants i tants pobles i ciu­tats del país en record i rei­vin­di­cació dels pre­sos i exi­li­ats polítics. Els enu­me­ren un a un tot amb estima i valo­ració recla­mant la seva lli­ber­tat i la fi de la repressió, és el colofó poste­rior a una breu con­ferència ini­cial de 15 minuts a peu dret feta enmig de la plaça a boca de metro per qui ells han dema­nat par­ti­ci­pació, per­so­nes del món cul­tu­ral i social –no polítics de par­tit–, després hi ha una inter­venció musi­cal o en el seu defecte un poema lli­gat a tot el que vivim; final­ment, abans de des­plaçar-se cap a la Meri­di­ana, a cor batent segueix el cant d’Els sega­dors. Ells són gent del barri, de per­fil inter­ge­ne­ra­ci­o­nal, inter­clas­sista i ple de dones i homes, de més joves i més grans. Gent lle­ial i fidel al que van votar l’1-O, als qui van pro­po­sar-lo i defen­sors del fet que la democràcia mai no pot ser un delicte.

Els talls a la Meri­di­ana són el con­fron­tar la intel·ligència del dret a mani­fes­tar el pen­sa­ment polític de tot­hom a la violència d’un Estat repres­siu que envia milers de guàrdies civils de l’ins­ti­tut armat i poli­cies de l’Estat espa­nyol a col­pe­jar bru­tal­ment gent inde­fensa. Els talls dels mani­fes­tants van començar fa més de cent dies i ells sabran per­fec­ta­ment aco­tar el moment de dir prou, ells són pro­ta­go­nis­tes dels símbols dels drets humans vio­lats per l’Estat espa­nyol en col·labo­ració amb els par­tits uni­ta­ris­tes.

Fan peda­go­gia política diària, en l’exem­ple dels fets, sigui fes­tiu o no, Nadal o vigília de Cap d’Any, plo­gui o faci fred, mos­trant com d’encer­tats esta­ven i estan en denun­ciar la il·lega­li­tat de la sentència con­dem­natòria d’uns tri­bu­nals espa­nyols, siguin els que siguin, que actuen sota la volun­tat malal­tissa de la ven­jança per sobre de les lleis de la Unió Euro­pea. Uns tri­bu­nals que, com tots els òrgans judi­ci­als espa­nyols, s’allu­nyen, dia a dia, de la justícia en esde­ve­nir un ens repres­siu con­tra el Par­la­ment de Cata­lu­nya i els seus drets esta­tu­ta­ris.

Qual­se­vol demòcrata amb sen­si­bi­li­tat entén, res­pecta i admira la gent que fa els talls de la Meri­di­ana. Per això hom accepta amb resig­nació i com­pli­ci­tat els incon­ve­ni­ents que supo­sen els talls de cir­cu­lació en hora punta del ves­pre. Fins i tot l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, de pacte anti-natura Colau, Valls i PSOE, es doblega davant tal fer­mesa. No els agrada gens, però temen plan­tar-los cara.

Aquest és un dels camins de defen­sar els drets del poble de Cata­lu­nya con­cul­cats. Fer­mesa en la gent per demos­trar als par­tits polítics par­ti­da­ris de deci­dir el nos­tre futur que, per damunt de les legítimes diferències polítiques i ideològiques, ningú pot obli­dar qui és la víctima i qui és el repres­sor con­tra els qui foren esco­llits democràtica­ment repre­sen­tants de la volun­tat popu­lar democràtica­ment expres­sada a les urnes per la població de Cata­lu­nya. En fets quo­ti­di­ans, dia­ris, sen­zills, sor­tits del cor i dels sen­ti­ments és com es denun­cien els fal­sa­ris uni­ta­ris­tes repres­sors i els qui els fan d’esco­la­nets. El PP, Cs, el PSOE i els sem­pre líquids dels comuns.

La pro­posta de la lli­ber­tat de Cata­lu­nya és un fac­tor democràtic fas­ci­nant. Una nació petita que reclama des de la base de la soci­e­tat votar per poder esde­ve­nir República tot i la violència judi­cial, gover­na­tiva o poli­cial de l’Estat espa­nyol. Una aposta que admira mig món, entre ells no hi són els qui pro­fes­sen dog­ma­tisme esta­tal ideològic i fals pro­gres­sisme social. Per defen­sar el dret a la lli­ber­tat no hi ha cap excusa vàlida. La resta són falòrnies.