Sopars de duro

Són diverses les veus que canten el fracàs de l’independentisme, certifiquen el final del procés i reclamen el retorn al catalanisme del seny, la moderació i l’obediència, que torni a encarrilar Catalunya i els catalans en l’única via possible en aquest món, a saber, l’acceptació de la seva condició constitucional de singularitat o regió d’Espanya, la reconciliació amb els espanyols que s’han sentit ofesos per aquest desig de separar-se, i tornar a assumir el seu honorable destí de liderar el progrés a l’Estat espanyol. Si fa o no fa, el pla dels últims 200 o 300 anys. I el millor de tot és que l’única raó, l’única, per la qual això ha de ser així i no pot ser de cap altra manera és la mateixa raó dels últims tres segles, la força, ja sigui a canonades, a trets o a dures condemnes a la presó. Per entendre’ns –i ja em dispensaran–, a hòsties, que històricament són germanes inseparables del poder i del saqueig. El mèrit és disfressar aquesta cosa tan primària, tan injusta i tan antiga, de legitimitat democràtica, de legalitat constitucional, de modernitat, de racionalitat i de realisme. Com si no tinguéssim múltiples exemples que els estats mida Catalunya se’n surten millor en termes de progrés (Holanda, Dinamarca, Eslovènia, Suècia...). Com si no tinguéssim exemples al món civilitzat i democràtic que les unitats polítiques no són divines ni immutables, que els pobles veïns o germans s’uneixen (Itàlia, Alemanya), però també se separen (Noruega-Suècia, Txèquia-Eslovàquia, Eslovènia-Croàcia-Sèrbia) o tenen la possibilitat de fer-ho (Escòcia, Quebec). Com si no sabéssim que la unitat constitucional ha estat sempre imposada, mai acordada. Com si no tinguéssim milers d’exemples de la catalanofòbia que batega a Espanya. Com si no veiéssim dècada rere dècada el drenatge de recursos que empobreix la societat catalana però permet que el Madrid-Espanya pugui anar pel món presumint. Com si no comprovéssim cada dia que la democràcia espanyola és molt espanyola i poc democràcia. Com si no sabéssim per llarguíssima experiència que Espanya no té vocació de canviar.