El castell estantís

El cas­tell s’ha enfon­sat, diuen. I pro­ba­ble­ment sigui veri­tat. El joc d’equi­li­bris que el man­te­nia dret i pro­me­te­dor ha fet figa. La legis­la­tura cata­lana s’ha esgo­tat. El pre­si­dent Torra ho pro­clama. Salva, això sí, el pres­su­post. Les elec­ci­ons vin­dran després. Les con­vo­carà ell mateix, si el Suprem li deixa marge. Aquell gest de la pan­carta rei­vin­di­ca­tiva al balcó de palau té els seus efec­tes. Alguns pro­ba­ble­ment vol­guts, d’altres ines­pe­rats. (Aquí cal una expli­cació: jo crec que el Pre­si­dent se la jugava per demos­trar al món de què era capaç el poder cen­tral; no tenia pre­vist segu­ra­ment què faria el Par­la­ment quan el poses­sin entre l’espasa i la paret). El cas és que tot fa creure que el cas­tell de car­tes s’ha enfon­sat. O està en perill seriós d’enfon­sar-se.

Que quin cas­tell? A veure si sóc capaç d’expli­car-lo. Sobre un pro­jecte, que molts veien utòpic, basat en el man­dat de l’1 d’octu­bre es sos­te­nia el govern de la Gene­ra­li­tat i la majo­ria par­la­mentària que li donava suport. Amb aquesta força moral a l’esquena, ERC va a Madrid i fa valer els seus dipu­tats per inves­tir un govern d’esquer­res de Madrid, a canvi d’una taula de nego­ci­ació a la que hi és con­vi­dat impres­cin­di­ble el pre­si­dent Torra. Aquesta taula ha de ser la clau de volta d’algun pla per des­en­ca­llar el pro­blema polític català. Es par­larà de tot (en el marc de la cons­ti­tució i de la llei, quedi clar). Men­tre la taula tin­gui quòrum, men­tre es negociï, tots dos governs tin­dran oxi­gen davant l’opinió pública, mal­grat els esca­ra­falls de la opo­sició. I, si tenen ganes d’enten­dre’s, fins i tot és pos­si­ble que s’avanci a poc a poc pel camí de la concòrdia. He dit a poc a poc perquè els efec­tes paci­fi­ca­dors de la nego­ci­ació seran més impor­tants com més llarga sigui, com més duri.

La treva, si hi és i és llarga, ha de per­me­tre al govern de Madrid des­man­te­llar amb paciència l’estruc­tura encar­ca­rada de poder que la dreta li ha dei­xat en herència, com un camp de mines minu­ci­o­sa­ment estu­diat per bar­rar el pas a totes les ini­ci­a­ti­ves de l’esquerra. Ha de tenir temps per reno­var, com mana la llei, els altíssims tri­bu­nals; per reor­de­nar els orga­nis­mes i ins­ti­tu­ci­ons esta­tals que paguem tots i que només ser­vei­xen els seus men­tors des de l’ombra; temps con­ci­tar prou sim­pa­ties en el camp dels mit­jans com per poder fer accep­ta­ble alguna solució, ni que sigui tem­po­ral i estan­tissa; temps per cons­truir i pac­tar alguna fórmula rao­na­ble que es pugui ven­dre als votants espa­nyols sense ofen­dre els votants cata­lans i a la inversa. Temps. El dijous va sem­blar que tot se n’anava en orris. Uns i altres van tenir seny. Cal que par­lin. Que comen­cin con­fron­tant els seus des­a­cords per anar bus­cant els pos­si­bles acords. Encara que només puguin deci­dir un nou dia per tro­bar-se. Som on som: al cul del sac. I n’’hem de sor­tir. Caldrà fer pinya per evi­tar fer lle­nya.