Protegir els Mossos

Aquella maleïda foto, la “del Cadaqués” amb la Pilar Rahola, perseguirà el major Trapero fins al final de la seva carrera. Ves a saber què deu pensar ara, ell que recorda no haver generat consens entre les files independentistes quan el van nomenar. Ara que s’ha de defensar, injustament, de les acusacions de rebel·lió i d’haver estat còmplice d’un dels altres protagonistes d’aquella instantània: el president exiliat, Carles Puigdemont, a qui fins i tot hauria posat les manilles ell mateix. Ara que es troba davant d’un tribunal polititzat fins dalt, amb una magistrada presidenta que va ser apartada de la Gürtel per complicitat amb el Partit Popular i un tinent fiscal que, com qui res, va portar nou CDR a presó sense tenir ni la mínima certesa que les acusacions estiguessin ben fonamentades.

Diuen que al Major no el jutgen ni pel 20 de setembre ni per l’1 d’octubre. Alguns estimen que ho fan per la magnífica gestió dels atemptats del 17 d’agost del 2017, que van evidenciar que el país podia ser perfectament independent d’Espanya, si més no en relació amb com fer front a l’amenaça del terrorisme d’arrel islamista. Certament, si ens atenem a les seves declaracions, entre la del Suprem com a testimoni i ara a l’Audiència Nacional com a acusat, hi ha una coherència absoluta. Linealitat. I, fins i tot, malgrat que tothom té el dret a mentir per defensar-se quan està acusat davant d’un tribunal, també gosaria dir que hi ha una versemblança absoluta amb allò que conta: que els Mossos mai van ser còmplices d’un pla per a trencar la legalitat constitucional, que es van posar al costat de la llei i que la suposada “passivitat” que se’ls atribueix és a causa del volum dels efectius que van poder desplegar. A Trapero, alguns analistes li han assignat el qualificatiu d’apòstata, entenent que és algú que abdica públicament de les seves idees o de la seva creença religiosa per seguir un altre credo. Però, crec que no ens trobem tant davant d’un apòstata sinó davant de la voluntat de construir un imaginari que portaria un determinat independentisme desencantat a crucificar públicament els heretges. Una interpretació que no comparteixo. L’independentisme, sincerament, crec que és més madur. Certament, ha caigut en el parany de buscar vencedors i vençuts, de crucificar traïdors a la plaça. Però possiblement ho ha pagat amb desencantament i resignació. Les bases de l’independentisme, moltes de les quals han caigut del cavall de la unilateralitat, crec que agrairan sempre al major dues coses: la brillant actuació dels Mossos el 17 d’agost i el seu compromís amb la “proporcionalitat” de les actuacions durant l’1 d’octubre, que com bé s’han encarregat de teoritzar alguns, es podria considerar un dels principals exemples de “democràcia fugissera” –en paraules de Sheldon Wholin– de l’Europa occidental.

Bona part de l’independentisme va caure del cavall quan Trapero va dir que hi havia un pla per a detenir el govern, però sobretot quan Ponsatí va evidenciar que “s’havia anat de farol”. El farol, i no tant Trapero, va situar el relat en un nou estadi. Entre d’altres coses, perquè malgrat els clavells de l’agost del 2017 i la criticada –per la judicatura– “passivitat” de l’1 d’octubre, els Mossos mai han deixat de tenir el legítim monopoli de la força. A vegades acceptarem les seves actuacions, els donarem suport i ens emmirallarem en la seva determinació; d’altres vegades els tornarem a trobar davant nostre: en una manifestació, en un desnonament, en una protesta o, com la premsa poc amiga li agrada assenyalar, col·laborant amb la resta de cossos policials mentre als carrers del centre de Barcelona cremaven contenidors i es rebentaven les voreres de llambordes.

L’advocat Lluís Gibert piulava: “Us cauen els mites perquè idolatreu éssers humans.” Expressió no exempta de pedanteria, però que no deixa de ser certa en un món massa avesat a crear superhomes i superdones, a pensar-nos que no existeixen les contradiccions, a buscar referents permanentment, a fer de l’anècdota una categoria, a fer servir massa a la lleugera l’expressió “excels”, és a dir sublim. El major Trapero ha hagut de viure, des del seu nomenament, amb les seves contradiccions morals i ideològiques, n’estic segur. Igualment, com va haver de protegir el cos de Mossos d’Esquadra davant l’hipotètic col·lapse que suposava saber –com a persona ben informada– que no es passaria “de la llei a la llei”. Els Mossos són una de les principals institucions de l’autogovern, igual com ho hauran de ser si mai arriba la República. Però, mentrestant, protegir el cos esdevé molt més important que fer mèrits perquè t’incloguin al panteó dels il·lustres patris.