Tan rica, tan famosa

Rosalia –“la cantant de Sant Esteve ses Rovires”: això ja sembla el seu cognom– ha protagonitzat un breu vídeo en què se la veu enmig de la gatzara d’un local de striptease –el Crazy Girls de Los Angeles– a tocar de les anques d’unes sorolloses ballarines. I heus aquí que el col·legi professional de beates i sermonaires s’ha enfurismat perquè no ho troben congruent amb el missatge presumptament feminista que creuen llegir en les seves cançons. Doncs no té res d’estrany que, al cap de mesos de Grammys i d’elogis desmesurats, la noia gasti una mica dels diners que ha guanyat en frivolitats de matinada. De fet, quan semblava que estava a punt de caminar sobre les aigües, aquest comportament la fa més humana. Com deia el futbolista George Best, “m’he gastat un munt de diners en beguda, dones i cotxes, la resta l’he dilapidat”. Això és exactament el que li toca fer, i per això l’heu encimbellada. Esperar que ajusti la seva vida al moralisme dominant és d’una ingenuïtat apoteòsica. Com ho seria també discutir si el que fa és o no cultura catalana. No ho és, ni catalana, ni espanyola, ni per descomptat americana. És un producte global, que no és d’enlloc, que evita identificar-se amb cap tros de món concret –“un dia per Mumbai i el següent a Malta”–, i que està destinat a un públic com més va més homogeni, que vesteix de manera semblant, que adopta costums idèntics i que perd l’oïda sentint la mateixa banda sonora. Ara aneu i digueu-li que, si va a veure noies d’aquestes que es fan mirar, els porti algun manual d’empoderament per si es volen emancipar.