Tan rica, tan famosa

Rosa­lia –“la can­tant de Sant Esteve ses Rovi­res”: això ja sem­bla el seu cognom– ha pro­ta­go­nit­zat un breu vídeo en què se la veu enmig de la gat­zara d’un local de strip­te­ase –el Crazy Girls de Los Ange­les– a tocar de les anques d’unes soro­llo­ses balla­ri­nes. I heus aquí que el col·legi pro­fes­si­o­nal de bea­tes i ser­mo­nai­res s’ha enfu­ris­mat perquè no ho tro­ben con­gru­ent amb el mis­satge pre­sump­ta­ment femi­nista que cre­uen lle­gir en les seves cançons. Doncs no té res d’estrany que, al cap de mesos de Grammys i d’elo­gis des­me­su­rats, la noia gasti una mica dels diners que ha gua­nyat en fri­vo­li­tats de mati­nada. De fet, quan sem­blava que estava a punt de cami­nar sobre les aigües, aquest com­por­ta­ment la fa més humana. Com deia el fut­bo­lista George Best, “m’he gas­tat un munt de diners en beguda, dones i cot­xes, la resta l’he dila­pi­dat”. Això és exac­ta­ment el que li toca fer, i per això l’heu encim­be­llada. Espe­rar que ajusti la seva vida al mora­lisme domi­nant és d’una ingenuïtat apoteòsica. Com ho seria també dis­cu­tir si el que fa és o no cul­tura cata­lana. No ho és, ni cata­lana, ni espa­nyola, ni per des­comp­tat ame­ri­cana. És un pro­ducte glo­bal, que no és d’enlloc, que evita iden­ti­fi­car-se amb cap tros de món con­cret –“un dia per Mum­bai i el següent a Malta”–, i que està des­ti­nat a un públic com més va més homo­geni, que ves­teix de manera sem­blant, que adopta cos­tums idèntics i que perd l’oïda sen­tint la mateixa banda sonora. Ara aneu i digueu-li que, si va a veure noies d’aques­tes que es fan mirar, els porti algun manual d’empo­de­ra­ment per si es volen eman­ci­par.