Poso el meu PIN, i què?

Per a escriure aquest arti­cle, el meu ordi­na­dor m’ha dema­nat un PIN. L’hi he posat. I ahir, pagant més de 20 euros, en vaig haver de posar un altre. Fins i tot, per a cor­re­gir els tre­balls dels meus alum­nes de l’ins­ti­tut, el Moodle em demana una clau. Resulta que ara l’expressió “posar el PIN” alguns l’han recon­cep­tu­a­lit­zat, per exem­ple, per a pro­te­gir-se del que con­si­de­ren cam­pa­nyes edu­ca­ti­ves agres­si­ves de col·lec­tius LGTBI. Fins aquí se m’ha entès bé, oi? Només he des­crit fets. Cal apre­ciar la jugada mes­tra de naming d’aquesta acció pública. És fruit d’una cre­a­ti­vi­tat nota­ble: sem­bla que la ins­pi­ració ve del Sr. Alfonso Galdón, del Foro de la Fami­lia. Dona una imatge quo­ti­di­ana: un codi que, a cada pas, pro­te­geix la nos­tra deci­di­bi­li­tat. És força més ama­ble que no pas haver d’anar sovint al TC, enca­de­nar-se a una porta o fer pin­ta­des.

Si anem a la substància, vol­dria for­mu­lar algu­nes pre­mis­ses que, malau­ra­da­ment, no puc ara jus­ti­fi­car en detall: a) els fills ni són pro­pi­e­tat de l’Estat ni són pro­pi­e­tat dels pares; b) men­tre són menors, en té la res­pon­sa­bi­li­tat la seva família, els seus tutors, que deci­dei­xen la manera com edu­car-los; c) per a tot allò a què no arri­ben (de la física o la fonètica fins a con­tin­guts històrics i cul­tu­rals) es refien d’una escola, amb la qual col·labo­ren acti­va­ment; d) podria suc­ceir que els pares tin­guin una acti­tud adoc­tri­na­dora amb els fills; també pot pas­sar amb l’escola. En cap cas és bo. No és la situ­ació habi­tual: en gene­ral, hi ha con­fiança i res­pon­sa­bi­li­tat; e) esco­les i ins­ti­tuts tenen –han de tenir– un pro­jecte edu­ca­tiu, clar i mani­fest; sobre ell, sí que s’hi pot inter­ve­nir.

Ales­ho­res, ¿estic a favor que les famílies vigi­lin cada petita acció que fem els docents o els nos­tres col·labo­ra­dors? ¿O que l’Estat vigili sis­temàtica­ment els pares? Doncs no, ni l’un ni l’altre: aquest “PIN” des­tru­eix la con­fiança. Esdevé una eina per­versa –el docu­ment murcià expli­cita que, si no tinc infor­mació prèvia de cada acció, “se exima a mi hijo/a de la asis­ten­cia”–, un mètode que ningú aplica a Europa. Hi ha vies millors que no pas fer “una bom­bo­lla” per posar-hi el fill o filla. ¿Els pro­hi­biríeu cada comen­tari del profe a edu­cació física, anglès o matemàtiques; les men­ci­ons als refu­gi­ats que moren a la Medi­terrània o qüesti­o­nar si els rojos merei­xien o no la repressió fran­quista? L’herència del naci­o­nal­ca­to­li­cisme cap a l’escola –amb la FEN o altres eines– ha ins­pi­rat massa gent, també d’esquer­res: hem here­tat un Estat de des­con­fiança i cul­pa­bi­lit­za­ci­ons, una “gestió ideològica” del ser­vei públic que és tot ense­nya­ment. El sis­tema edu­ca­tiu em sem­bla prou bo: millo­rem-lo, amb un espe­rit cons­truc­tiu.

Si alguna acti­vi­tat for­ma­tiva no és cor­recta –perquè fos sectària, qüesti­o­na­ble, ins­tru­men­ta­lit­za­dora– s’ha de trac­tar a nivell d’AMPA, Con­sell Esco­lar i even­tu­als denúncies pun­tu­als, però un “ense­nya­ment cur­ri­cu­lar a la carta” és una boge­ria. Hi ha valors cívics fona­men­tals que cal trans­me­tre: con­vivència, res­pecte, lli­ber­tat, accep­tació, i tants d’altres. Actuar només fent “papers” no millora la rea­li­tat. El mateix penso, per exem­ple, de la “Carta de Com­promís edu­ca­tiu”, obli­gatòria a Cata­lu­nya. Però hi ha una diferència: aquesta és “afir­ma­tiva”. En canvi, el PIN murcià és “nega­tiu”, gene­ra­dor de bom­bo­lles i frag­men­tació. És un no, no un sí.