En Remi

S’ha mort en Remi­gio, en Remigi, en Remi Her­rero. Vam tre­ba­llar junts uns anys. Ell era regi­dor de mol­tes coses a Mataró i jo el seu tècnic en Cul­tura. Cul­tura incloïa Fes­tes. Era al començament de la democràcia. Les fes­tes s’havien de revi­ta­lit­zar. Durant la de Sant Simó, un aplec tar­do­ral en una ermita marítima, una dona li va dir: “És el pri­mer cop que veig que el pro­grama inclou una tómbola.” “Hem recu­pe­rat una tra­dició cen­tenària, senyora.” Entre ell, jo i la comissió de fes­tes, vam crear una pila de tra­di­ci­ons cen­tenàries. Arreu pas­sava igual. L’any pas­sat, per Les San­tes, vaig pre­sen­tar a la meva filla en Bienve Moya de Vila­nova i la Geltrú, que havia vin­gut a obser­var-nos la festa major. La filla va auten­ti­fi­car que era viu i conei­xia el seu pare l’home que s’havia inven­tat els cor­re­focs: l’acte i la paraula.

En Remi era de Rueda, Valla­do­lid. Hi pas­sava els estius, i em va con­vi­dar a anar-lo a veure. M’hi vaig fer pre­sent. Un matí em va fer pujar a la caixa des­co­berta d’una cami­o­neta. Em va dur a una dehesa a triar toros per a la cor­rida de la tarda. Va mar­car un número al mòbil. “Mai no diries qui tinc aquí tri­ant toros.” Em va pas­sar el telèfon. Era Manuel Mas, l’alcalde de Mataró. Manuel Mas, més retret i tímid, sem­pre va deure molts vots a en Remi, que tant anava a men­jar pes­ca­dito a la Casa de Anda­lucía o pa amb tomàquet al lloc on hi hagués gent inge­rint-lo com lli­gava un pacte. Vaig obser­var que també tenia vara alta a Rueda. Amb uns dies a l’estiu gai­rebé deci­dia qui havia de ser l’alcalde. Soci­a­lista, evi­dent­ment. Rueda és terra de vins. En Remi em va por­tar a un tast, que reu­nia altra gent. El cap de cerimònies ens va fer mirar la copa mig plena a con­tra­llum, ensu­mar-la, agi­tar-la, sos­te­nir-la amb unció i reco­lli­ment. El moment de beure’n el con­tin­gut sem­blava que no hagués d’arri­bar. La veu d’en Remi va tren­car el silenci: “Jo em passo a la cer­vesa.” Penso en el Remi anti­con­ven­ci­o­nal davant qual­se­vol mos­tra de siba­ri­tisme pro­lon­gat, també intel·lec­tual o polític. Sem­pre em pas­sa­ria a la cer­vesa.

Vam ser con­vi­dats a Berga a unes jor­na­des sobre la Patum. Un regi­dor em va pre­gun­tar en un apart: “Aquest xar­nego teniu a l’Ajun­ta­ment de Mataró?” Aquell dia vaig esti­mar amb més inten­si­tat en Remi, un home de Rueda que con­tribuïa a cons­truir la ciu­tat que l’havia aco­llit. Era mes­tre, i va tor­nar a l’antic ofici quan va ple­gar de l’Ajun­ta­ment. Quan es va jubi­lar es va dedi­car a cul­ti­var l’hort i a anar amb bici­cleta. El vaig veure per dar­rer cop per Les San­tes últi­mes, a la plaça de Santa Anna. S’hi cele­brava el des­vet­lla­ment bellugós, una ballada de gegants noc­turna, natu­ral­ment cen­tenària, cre­ada a la seva època, que en Bienve Moya vol­dria incor­po­rar a la festa major de Vila­nova.